web analytics
 

Westworld

8

No sé per què em va salvar la vida. Potser en aquells últims moments estimava la vida més del que mai no ho havia fet abans. No només la seva vida, la vida de qualsevol, la meva vida. Tot el que volia eren les mateixes respostes que la resta de nosaltres volem. D’on vinc? On vaig? Quant de temps em queda? Tot el que podia fer era seure allà i veure’l morir.

Blade Runner (1982)

Segons diuen, amb més d’un milió de dollars per cap i (compte amb això) per capítol, la HBO és la companyia que té contractats els actors televisius millor remunerats de la història de la televisió. Concretament, són la Daenerys Targaryen (Emilia Clarke) i el nan Lannister (Peter Dinklage) de l’exitosa sèrie Game of Thrones. Si pot pagar-se aquestes xifres exorbitants, és més que probable que tot plegat li surti prou rentable a una cadena ianqui que no s’està pas d’hòsties a l’hora d’apostar fort per les seves cartes.

La proba del concepte la tenim en aquesta rutilant proposta titulada Westworld i basada en la pel·lícula homònima del 1973, escrita i dirigida pel novel·lista nord-americà Michael Crichton. Com amb Game of Thrones, la cadena televisiva ha adquirit els drets sobre una història solvent com poques en el precís moment en que aquest tipus d’històries són capaces d’amassar un nombre esfereïdor de seguidors àvids de la droga audiovisual per antonomàsia. En aquest pic televisiu on els serials s’emporten una important mà d’hores de son i esbargiment, una sèrie que compagina amb mestratge el western i la ciència ficció i ofereix al personal intrigues i aventures a dojo, acció, romanç, drama, violència i sexe, s’ha d’endur el gat a l’aigua.

En conseqüència, la HBO no té absolutament cap mena de recança a l’hora de ficar-hi una burrada de calers, esperant una recaptació que (imagino) superarà amb marge els sonors cops de talonari amb els que la cadena ha forjat la nova nissaga. Directors d’èxit com en Jonathan Nolan (aquí també guionista), en Neil Marshall (Dog Soldiers) o en Vincenzo Natali (Cube, Splice) a càrrec dels capítols? Només faltaria! Un gran i magnífic i magnètic Anthony Hopkins de mestre de cerimònies? Molt a favor! L’Ed Harris al capdavant d’una de les línies argumentals? Endavant! Altres actors de renom com en James Marsden (X-Men), la Thandie Newton (Mission: Impossible II) o en Jeffrey Wright (Angels in America) encapçalant sengles derives destinades a trobar-se en eminent conflicte sagnant? Sí, sí, tot el que vulgueu! Que han de sortir tots en pilotes i això val més car!? Tant se me’n fot! Tots en pilotes, va, que l’audiència paga!

Parlem de parcs temàtics que revifen arxius centenaris en tota la seva magnificència i esplendor. Davant la premissa aviat afloren les bondats de Jurassic Park, un dels primers i més reeixits parcs temàtics del cel·luloide, també d’en Michael Crichton. La gent, àvida de canvi i noves experiències, somia amb endinsar-se en països llunyans i conèixer indrets exòtics. El parc temàtic proposa un salt temporal que, afegit a la variant espacial, esdevé molt del gust del viatjant mandrós i somiatruites que conforma el gruix de la societat occidental actual. La gent busca també una mena realitat física i conceptual, i aquí és potser on punxen la majoria dels parcs temàtics que podem visitar avui dia. El cinema de ciència ficció recapitula sobre aquesta deficiència per imaginar i contextualitzar uns de ben extraordinaris. Així, com aquell Jurassic Park que revifava per l’audiència i el públic que s’ho pogués permetre un món juràssic extint, Westworld reprodueix amb tota cura de detalls l’oest llunyà. I on el primer utilitzava l’enginyeria genètica per replicar animals extints, aquí fan ús de la robòtica i la intel·ligència artificial per emplenar un escenari majestuós amb els personatges clixé d’aquella realitat històrica salvatge i violenta, quan l’Amèrica es forjava amb sang i pólvora sobre una terra nova i desconeguda, rica en recursos però inhòspita en essència.

Ah! Veig que ja ha sortit la paraula clau, “intel·ligència artificial”. Tot i el seu títol i encara que depredi amb alegre (i necessari i justificat) convenciment tots i cadascun dels tòpics texans, la sèrie que ens ocupa no pretén ser cap western. L’escenari de la ficció metatextual en el que s’engloba la prosa d’aquesta elaborada trama serveix ben bé d’això: d’escenari en el que conduir una acció que pugna per sortir-se dels seus esquemes texans, i l’excusa que el seu guió s’empesca per justificar un discurs que convoca la ciència ficció més saberuda i el thriller més enrevessat. Del que realment vol parlar Westworld és de ciborgs i d’intel·ligència artificial, una mena de forma de vida digital que pugna per evolucionar i lliurar-se del jou de l’ésser humà. Aquí, també molt encertada la HBO, s’ha de fer notar l’elecció del petit dels Nolan i la seva dona, la Lisa Joy, com el tàndem guionista que dona cos i continuïtat a l’obra original. No puc ni imaginar-me cóm ha de ser el dia a dia d’aquest matrimoni, si realment tots dos elaboren colze amb colze la imbricada amalgama retro-futurista que és aquesta sèrie, amb tots els seus ets i uts i milers de milions de dollars en joc… Només de pensa-ho m’entra vertigen.

Westworld s’estructura de la mateixa forma que Game of Thrones, amb diverses línies paral·leles circulant en mons diferents, en aquest cas, la retrospecció fictícia i la realitat futurista, sense cap protagonista únic i inequívoc. De fet, encabida en un dels dos escenaris, cada trama discorre al mateix temps i es va reprenent al punt per donar una visió àmplia i engrescadora del sistema que la sèrie recrea. Per un cantó, tenim l’oest americà, on els ciborgs són els “amfitrions” d’uns “convidats” humans que paguen un munt de calers per poder fer el que fora del parc està prohibit per llei i sentit comú. Intocables, maten i follen tant com volen mentre s’embarquen en les aventures que tots i cada un dels “amfitrions” té preparades per ells. Si no els molesta cap nouvingut, cada ciborg desenvolupa el seu loop i sèrie d’interaccions diàries amb succintes variacions. Per l’altre cantó tenim els intersticis de l’empresa que controla el parc, dissenya, crea i repara els ciborgs, i fa que tot funcioni com cal. Al capdavant del sistema tenim el seu creador, el Dr. Robert Ford (imponent l’Anthony Hopkins), vigilat de ben a prop per la cúpula d’una organització que manega xifres esfereïdores per moure el parc i estimular una recerca en robòtica que enfila un insondable ventall possibilitats. En cada un d’aquests escenaris apareixen personatges díscols, es revelen traïcions encobertes i es cuinen saboroses intrigues que absorbeixen un espectador que queda ràpidament captivat per una factura tècnica impecable, les notables interpretacions de pràcticament tots i cadascun dels actors, i uns efectes especials encisadors.

Així, i tal i com jo ho veig, l’altíssim nivell tècnic i artístic de cada entrega d’una idea francament interessant només pot patinar als extrems de l’espectre d’un cervell eminentment humà, en la manca d’una acció més bruta i eixelebrada que prosperi en detriment de la sensibleria del romanç i el drama punyent, o en lo enrevessat d’una ciència ficció que apunta qüestions filosòfiques que poden endormiscar a més d’un. Personalment, jo m’ho estic passant en gran, i tot i que anticipo alguns culs-de-sac argumentals i avorrides repeticions que els guionistes farien bé d’evitar, en la mesura del possible. Entretant, aquest combinat de Blade Runner amb regust de Jurassic World i western modern que imita el clàssic (The Quick and the Dead, In a Valley of Violence) m’està resultant prou agradable al paladar i extremadament addictiu.

No Comments

Post a Comment