web analytics
Wolf Creek (2016)
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
32874
post-template-default,single,single-post,postid-32874,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Wolf Creek (2016)

5

“A què es dedica vostè, senyor?”
“Jo? Elimino plagues. Ja sap, animals salvatges, porcs, burros, camells. Turistes.”

Darwin. Territori nord d’Austràlia. Aquí la gent ve a perdre’s. Molts ho aconsegueixen. Una ominosa introducció de plans suggerents, descentrats, enrassats, aeris, molt oberts o molt tancats, anticipa el que ens espera, el que aquesta sèrie de només sis capítols vindria a oferir al personal. Comencem amb una família americana de vacances. Entre ells, una adolescent díscola i drogoaddicte (Lucy Fry), trista i enfurrunyada, en ple procés de desintoxicació, es ajudada per la seva gent i aquest viatget que s’han muntat tots plegats, a través del continent austral. Banderes americanes ondejant carretera amunt travessen el marro terròs predominant d’una terra tranquil·la i aspre, encisadora i cruenta. Capvespres bucòlics. Cocodrils dormitant. Cangurs pasturant. I en Mick Taylor, és clar. En Mick i el seu fusell. En Mick i el seu punyal gegantí. En Mick i el seu accent vorejant l’intel·ligible. Oi!

Els títols de crèdit i la banda sonora, molt en la línia de l’americana True Detective, auguren un procedir molt més seriós i pretesament meditat, oferint pistes fidedignes sobre la naturalesa exacta de la sèrie que tenim entre mans. Un thriller gris i dramàtic s’obre pas, taciturn, grandiloqüent però moderat, entre l’horror més desbandat i la comèdia gamberra i desenfadada que caracteritzaven la primera i, sobretot, la segona entrega de la nissaga original. De bones a primeres, no estic gens conforme amb el bescanvi genèric. La divertidíssima comèdia negra, negríssima, titulada Wolf Creek 2 i dedicada íntegrament a en Mick Taylor (John Jarratt) i la seva esbojarrada naturalitat assassina, s’ha volatilitzat. No en queda ni rastre. Al mateix temps, la multitud d’efectes de càmera, traient sucós profit de l’indòmit paratge australià i les seves gents, no compensen a penes la falta de vol i l’escassa originalitat d’un guió que justeja a endebades, preponderant la deriva de la noieta als esclats psicòpates, decidits i implacables, d’en Mick, l’autèntic heroi de Wolf Creek, relegat aquí a un insípid segon terme. Molts primers plans amb desenfocats, alentits, plans a través, plans de través, descentrats a voluntat, en blanc i negre, o en sèpia, si s’escau, suggereixen grans postals australianes en les que enquadrar alguna cosa més consistent que aquesta història de revenja i superació personal, amb tocs romàntics i estructurada en forma de road movie convencional.

Mentre creuem el continent de punta a punta, s’afegeixen subtrames prescindibles que esfilagarsen i allargassen innecessariament el continu causa-efecte de la línia principal. Més endavant veurem que tots aquests, el gos, l’aborigen, el delinqüent fugitiu, els motoristes ociosos, i el reguitzell d’altres singulars i esbiaixats autòctons australians, inclòs, fins i tot, el policia cornut i enamoradís que personalitza en Dustin Clare (Gannicus a la sèrie Spartacus: Blood and Sand), no són més que atzucacs decoratius, sense pena ni glòria, destinats a consumir minuts prou gratuïtament. S’adhereixen així personatges secundaris i seqüències d’una buidor descoratjadora, mentre la nena esgarrapa també, amb una facilitat insultant, temps de protagonisme al sensacional caçador autòcton, sòsies tarat d’en Crocodile Dundee, de riure sorneguer i palesa capacitat homicida. Fins i tot el gore, el trinxat brutal i la triperia que decorava les entregues originals, han fet mutis pel fòrum, relegades a breus esclats de violència continguda, o directament omesa, en pro, potser, d’un públic més ampli. No, no és el mateix. I no, no ho pretén ser, per infortuni de l’incondicional que esperava en candeletes la voràgine assassina d’en Mick Taylor. Oi! Alguna cosa no s’ha rumiat prou bé, aquí!

No, no senyors. Decididament, els de la Stan, l’empresa australiana que ofereix streaming de subscripció per veure pel·lícules i programes seleccionats, no han pensat prou bé què volien aportar i treure’n a canvi del parell de pel·lícules inicials i l’idea Wolf Creek primerenca. Una continuïtat poc adhesiva amb la deriva original? No ho crec, quan en Jarratt amb prou feines si ocupa una quarta part del cel·luloide que la ròssa protagonitza. Una explicació pel (i del) fenomen Mick Taylor, com abans amb altres psicòpates cèlebres, com l’Hannibal Lecter a Hannibal Rising? Possible, en tant que completament innecessària, l’explicació que brandeixen aquí és, a més a més, mereixedora d’escarni, per tosca, absurda i poc original. En Greg McLean, artífex d’en Mick Taylor, i director i guionista de les dos pel·lícules originals, Wolf Creek i Wolf Creek 2, es desentén d’aquesta sèrie i deixa la seva creació estrella (amen de Rogue) en mans, potser, més destres amb la càmera (les d’en Tony Tilse), però decididament menys solvents en quant a guió (Peter Gawler i Felicity Packard) i direcció d’actors. Més probablement, desbordat pels requeriments d’altres projectes en els que l’autor està ara engrescat, flac favor publicitari fa aquesta sèrie al seu personatge fetitxe i la tercera entrega de Wolf Creek.

Tags:
No Comments

Post a Comment