web analytics
 

Worry Dolls (The Devil’s Dolls)

5

El cinema de baix pressupost és una productiva fàbrica de comèdies de terror involuntàries. Sovint, la manca d’experiència o diners, i la serietat (o la manca de la mateixa) amb la què els autors s’ho prenen tot resulten en escenes hilarants. Imagino que pels creadors això pot resultar prou frustrant, fins i tot ofensiu. Escoltar les riallades de la sala quan el públic hauria d’estar cagat de por pot arribar a ser una experiència humiliant, francament. Malgrat tot, per l’aficionat ociós no ho és pas. Encara pitjor seria percebre badalls o suportar xiulets i blasmes. Però, no: en comptes d’això obtens riallades i aplaudiments. La gent s’ho està passant d’allò més bé, i tot i que no de la manera que originalment havies cobejat.

El cas de Worry Dolls, d’en Padraig Reynolds, es diferencia d’aquestes comèdies involuntàries en què el director té bon ull per la fotografia i el suspens. Malauradament el director la pífia en altres aspectes tècnics i narratius. Per exemple, la seqüència d’introducció, que és ben espaterrant: una noia plena de sang és encalçada per un maníac amb un trepadora gegant. Hi ha emoció, intriga i sang a borbolls. El problema rau en lo malament que aquesta seqüència tan acurada s’adhereix a la resta del film. De fet, mai queda prou satisfactòriament explicada ni justificada. També tenim els admirables crèdits inicials, una versió d’aquells atmosfèrics plans generals de la primera temporada de True Detective, només que sense gaire pressupost, és clar. Fins i tot s’han molestat en buscar una cançoneta esgarrifosa de gothic country per acompanyar les lletres. Així, mentre el cantant dels increïbles 16 Horsepower ens posa els pèls de punta, cantant sobre el pes de la culpa i els pecats en Hutterite Mile, amb la seva ominosa veu de predicador maleït, en Padraig ens ven la seva pel·lícula millor que no pas la veurem de seguit: uns minuts després realitzem que Worry Dolls no és més que una versió allargada d’un capítol sobre ninots vudú de qualsevol antologia de terror feta per la TV.

L’estrella de l’espectacle llampegueja amb llum pròpia: el típic detectiu d’homicidis americà, cremat, dur de closca, i més ximplet que un moniato. És tan dur el paio que abans de veure si els sospitosos porten armes els hi fot quatre trets pit avall. És tan maldestre l’home que no sap ni posar una tireta, de fet, ni tan sols ho intenta. La gent mor davant seu i no encerta ni a fer un torniquet, ni a posar pressió sobre les ferides. Es limita a cridar: Hold on! Hold on!, mentre la víctima es dessagna irremeiablement al terra. Tampoc no posseeix un gram de curiositat o iniciativa pròpia. Tampoc no va sobrat de responsabilitat: exposa la seva filla a una caixa plena de fotografies de crims i els efectes personals d’un assassí en sèrie. Tot plegat, al galifardeu aquest li haurien de donar la medalla al policia de ficció més cretí de l’any.

Després, tenim la seva ex-dona, incapaç de diferenciar una possessió d’un vulgar atac d’epilèpsia. I així seguiríem, rossegant, personatge rere personatge. Per tant, no ens ha d’estranyar que els diàlegs siguin tan demencials i absurds. I bé que te’n rius de tot plegat. El que ja no fa tanta gràcia és la tediosa i grossera direcció d’en Padraig, pura estètica de telefilm barat. No es salta l’eix ni comet gaires errors de pla, no. Tot aquest meritori treball tècnic, però, no té la més mínima vida. Deprimeix lo insuls i insubstancial del conjunt, lo tediós i algebraic de l’argument. Hi ha més assassinats, sí, bé que es munten fora de camp per no gastar gaires diners en fx. Unes galledes de sang de mentida esquitxada pel set i la cara dels personatges, i ja en tenim prou.

És veritat que rius sovint amb la feixuga trama dels ninotets vudú i les explicacions macarròniques de santeria recurrent, però ni tota la conya de l’univers compensa el llardós farciment que engreixa el guió de Worry Dolls. La pel·lícula traspua colesterol cultural del dolent i, al capdavall, no l’encerta pas amb el camí: ni és l’atmosfèrica pel·lícula de terror amb accent gòtic que pretén el seu director, ni la comèdia involuntària que hauríem desitjat nosaltres. Massa drama i preocupacions per unes ninetes tan petitones!

No Comments

Post a Comment