web analytics
Title Image

Wyrmwood

7

Wyrmwood: Mad Max meets Dawn of the Dead!” (Empire Magazine)

El cinema australià torna a colpejar, directe i contundent, amb aquesta sensacional cinta d’horror i acció que, efectivament, podria ser definida com els d’Empire Magazine diuen. Quan ja pensàvem que, amb The Walking Dead, assolíem un llarg però definitiu punt inflexió, a partir del qual només se’n podia derivar la davalla última del subgènere zombie, arriba un tal Kiah Roache-Turner amb aquesta impressionant pel·lícula, rica en vermell sang, trets i visceres voladores, que farà les delícies dels incondicionals del gènere. Des de 28 Weeks Later que no m’ho passava tan endimoniadament bé amb una de zombies.

Wyrmwood comença amb la trepidant confrontació entre un grupet d’individus fortament equipats i una horda de zombies excelsament caracteritzats. En slow motion, un dels primers es llença, rifle en mà, rere un vehicle. Enfila el ganxo retràctil que permetrà portar l’automòbil fora de l’abast de les bèsties. La resta combat a trets els morts vivents antropòfags. La sessió de caps rebentats s’allarga dos minuts ben bons. Els vius reculen. Els morts envesteixen novament. Tall a negre i, ara sí, en majúscules vermelles, s’anuncia la pel·lícula: “Wirmwood. Road of the Dead”. Jo ja he trempat.

Wyrmwood s’erigeix com una esbojarrada i divertidíssima entrega d’acció plena d’un humor negre casual i zombies extremadament convincents. Aquí refulgeix una acurada feina de maquillatge, una molt bona fotografia i uns efectes especials especialment aconseguits. Llegeixo ara que el tal Kiah ha participat i supervisat personalment totes aquestes àrees d’acció. El noi volia assegurar-se de que tot es feia com ell creia que havia de fer-se. I jo que em trec el barret davant aquesta actitud i competència, contagiada, hom diria, als actors que participen del periple, caracteritzant personatges tant principals com secundaris. Menció especial aquí per la sensual Brooke (Bianca Bradey), per la seva explosiva performance i aquests ulls indòmits. Mama: jo vull una com aquesta pel meu aniversari.

Dins el guió veiem també implícit aquest afany per fer quelcom de significatiu, de propi. És en aquest delit d’autodefinició on a l’autor se li va una miqueta la mà, i és important que l’espectador posi de la seva part per tal de donar per bones algunes de les premisses en les que es fonamenta una trama sensacional que funciona com a road movie. Així, el producte final agafa una marcada personalitat i es distingeix i s’allunya de l’ingent nombre de pel·lícules que beuen del gènere zombie per construir sengles històries de supervivència i mort. Se’n distingeix, efectivament, però sense refusar-les, compte. En aquest sentit, les referències a pel·lícules com Mad Max són més aviat vagues: les picades d’ullet més clares són per a referents més propers, com Dawn of the Dead (zombies de dia), Re-Animator (el terrible doctor i delirant ballarí), 28 Days After (zombies de nit) i, fins i tot, a Shaun of the Dead (el pal de criquet i l’amic aborigen).

1 Comment

Post a Comment