web analytics
 

X-Men: Apocalypse

6

El mangaka japonès Tsutomu Nihei recordava en una entrevista (de to bastant trist, sigui dit de pas) el moment en que va decidir reconduir la seva obra, fins llavors, extremadament personal i fosca, cap a una direcció més comercial i accessible al públic mainstream. Va passar que el banc li va denegar un crèdit en jutjar que la seva professió en general, i la seva ocupació, en particular, no el podien fornir d’ingressos suficients per tornar el préstec. La tirania dels diners, el mite de l’artista mort de gana, i els prejudicis d’aquell empleat de la banca japonesa van forçar un canvi de rumb en la producció d’en Tsutomu, convençut ara de que necessitava crear un concepte més obert i amb un contingut narratiu d’acord als paràmetres comercials del mercat.

L’Stan Lee, en Jack Kirby i altres artistes que van consolidar l’univers superheroic de la Marvel no van patir pas aquest problema. Les seves historietes estaven, ja de bon principi, completament lliures de simbologia ni cap complicada referència exterior, excepte les ocasionals proclames patrioteres i els sermons moralistes de rigor. Van crear un univers que era tot color, plàstic i psicodèlica pop. L’acció comandava les aventures de les seves musculoses icones, sempre embotides en estrets vestits sintètics. Una simplificació de la realitat on el bé sempre acabava triomfant sobre el mal.

Fins la dècada dels 80s aquest sistema creatiu va funcionar de primera. Els dòlars plovien sobre l’imperi comic-book de superherois. Llavors, el mateix públic que havia crescut amb aquestes inofensives batalles i les espectaculars splash pages totalment buides de contingut es va fer gran. Els lectors van començar a demanar continguts més acordes amb la seva edat i inquietuds. La violència i el sexe es van accentuar entre els títols, i tot i que sense gens de sang ni cap penetració explícita, és clar. Els vestits es van tornar més ajustats i els personatges més complexos i salvatges. Malgrat tot, es tractava dels mateixos protagonistes i el vestuari de sempre. Això fins els 90s, quan els vestits esdevingueren però que molt més ajustats (sobretot a l’alçada de les mamelles), les cintures femenines gairebé deixaven d’existir i els arguments de les entregues més populars del gegant americà vorejaven la subnormalitat.

De qualsevol manera, parlem d’una continuïtat gegantina: durant diverses dècades s’ha anat construint una mitologia que ara es reinterpreta de forma aleatòria i barroera per la gran pantalla. Es repeteixen ara les situacions dels còmics originals, ordenant-les a conveniència perquè el guió tingui un mínim de coherència. Fins i tot a aquesta X-Men: Apocalypse es reprodueixen escenes gairebé clavades a les de l’anterior lliurament. Per exemple, tot aquest rotllo carrincló entre el professor Xavier i en Magneto, el Auschwitz ciutat de vacances, o en Quicksilver abusant del seu poder. No sorprèn, doncs, que l’espectacle acabi tornant-se repetitiu al capdavall, fins al punt de cridar l’atenció, considerant a més el buit estèril dels diferents personatges, action men / women tan intercanviables entre ells mateixos com entre les seves personalitats idèntiques. Tot per tal de mantenir aquest concepte obert del que parlàvem abans, cenyint-se a una nova continuïtat cinematogràfica.

En fi… No és que no gaudeixi com un nan amb el bon treball de direcció del meu adorat Bryan Singer o els efectes visuals: la primera hora i mitja de X-Men: Apocalypse és una meravella que recupera l’essència d’aquells mítics films d’aventures dels 80s. Gaudiment crispeter classe AAA, sí senyor! El problema ve després, quan la gran pel·lícula que podia haver estat ha de conformar-se als barems de mides i colors de la Marvel. Llavors, t’aixeques de l’encantament de les explosions i la fúria, tot generat per ordinador, a la realitat, on l’Archangel és un borratxo patètic, en Nightcrawler un cristià emo, la Psylocke es compra la roba a les botigues de xinesos, o en Wolverine fa un cameo de vergonya aliena. Tot plegat atapeït amb llàgrimes, emotivitat i estupidesa peri-adolescent. És una destrempada similar a la de descobrir que t’han portat un Happy Meal® quan el que havies demanat era una bona llonza i una ampolla de vi.

La nova entrega dels mutants “X” no passarà a la història del cinema, i encara que estic prou convençut de que cap banc s’atrevirà mai a negar-li un crèdit al senyor Singer. En qualsevol cas, tant els fans del director com els fans dels còmics perdem, mentre obtenim una burda fotocòpia pel preu de la nostra entrada de cinema, espectacular i molt ben filmada, sí, però una fotocòpia al capdavall. Esperem que a la propera es preocupin una mica menys per la continuïtat del nou univers Marvel i dediquin més temps a treballar en el guió, reduir les escenes de farciment, o definint una miqueta més els personatges. I és ben cert que Suicide Squad ha deixat el nivell de qualitat tan baix que bé podríem dir que, en comparació, X-Men: Apocalypse s’erigeix en obra mestra absoluta. I també és conegut que acudirem en massa a veure la següent entrega facin el que facin… Però, per Crom! Com a mínim que dissimulin, que fingeixin que tot això de fer pel·lícules i explicar historietes els importa una miqueta per alguna cosa més que no pas fer calers!

No Comments

Post a Comment