web analytics
 

XX

6

Les antologies de ficció curta funcionen de forma diferent per cada espectador. Segons el gust de cadascú, un episodi pot cridar més l’atenció que els altres i poques vegades el conjunt desperta el mateix interès que cadascuna de les seves parts. Així, m’agrada en primer lloc jutjar la qualitat de les peces ben separades de les meves preferències particulars. XX, un recull de curts de terror dirigits exclusivament per dones, crida l’atenció pel gran abast de la quota de qualitat general del producte. Tant a nivell narratiu com per la feina tècnica, les 4 directores obté una nota excel·lent. A més, i gràcies a la grandiosa seqüència de crèdits i interludis, dirigida per la Sofìa Carrillo i inspirada en l’escola d’animació txeca d’en Švankmajer, els germans Quay i similars, els diferents segments encaixen com les peces d’un trencaclosques de temàtica difusa.

El concert l’obre la canadenca Jovanka Vuckovic, abans editora de la genial revista Rue Morgue, amb una peça titulada The Box. Sense cap mena de dubte la més pertorbadora de la tètrada, aquest segment es basa en una història del notori Jack Ketchum, i presenta una posada en escena reminiscent de l’estil minimalista de mestres contemporanis del fantàstic, com l’Andrew Niccol o en Richard Kelly. Curiosament, aquest últim compta entre la seva escarida filmografia amb una obra epònima. La que ens ocupa juga amb la subtilesa i la creació d’una atmosfera inquietant com a principal basa narrativa. També demostra que l’adscripció al gènere no és mai incompatible amb l’examen temàtic d’assumptes més seriosos, com per exemple l’alienació dins de la unitat familiar, dotant al relat d’una dimensió extra i un rerefons tan interessant com la críptica trama principal. Ja el trist primer pla del reflex desenfocat de la protagonista, trista i cansada mentre viatja al metro amb els seus fills, ens dóna una idea del mestratge d’aquesta directora debutant. Lo rutinari i monòton de la vida perfecta d’una família moderna es posa de manifest a través de motius recurrents, com aquests plans zenitals on es mostren els impecables plats preparats pel progenitor, gairebé d’alta cuina, o el ritual diari de la recollida de l’esmorzar escolar. La Jovanka confecciona un curtmetratge ple de matisos on aquesta asèptica imatge revela molt més del que fan uns diàlegs d’una correcció i uns modals inquietants. Per cert, genial l’actuació de la Natalie Brown (Dark MatterThe StrainDarknet) i la dels nens, en Peter DaCunha i la Peyton Kennedy, sense els quals The Box seria molt menys captivadora del que actualment és.

La veterana en antologies Roxanne Benjamin va dirigir un segment a Southbound i va col·laborar en la producció de les dues parts de V/H/S, a més de produir The Devil’s Candy i la molt interessant Faults. Ens presenta aquí The Birthday Party, escrita a mitges amb la coneguda guitarrista indie Annie Clark, aka St. Vincent, que també fa de directora. Tot i que el to d’aquesta peça es desvia clarament cap a la comèdia negra i surrealista més que no pas al terror, lo esbiaixat de la història, el seu humor oblic i la insòlita criada, interpretada per la Sheila Vand (a qui recordareu de A Girl Walks Home Alone at Night) dóna per un visionat entretingut, si bé que un xic morós i amb cert regust de déjà vu.

La tercera de XX ens torna a presentar una obra de la Roxanne Benjamin, aquest cop com a guionista i directora. Es titula Don’t Fall i juntament amb la següent peça de la compilació s’ajusta molt més al que esperem d’aquest tipus d’antologies, és a dir, el típic conte de por. L’argument és famèlic: quatre amics van d’acampada i hi troben una antiga maledicció. Ja us podeu imaginar per on van els trets. El més curiós d’aquest tall no és pas, però, la vulgar història ni el seu desenllaç, sinó la part de l’acció, ben filmada i amb uns plànols nadir i zenitals prou curiosos. El farratge habitual de l’aficionat de gènere però ben rodat, amb bons efectes i un so fantàstic.

En quart lloc ve la Karyn Kusama, coneguda ja per Jennifer’s Body i The Invitation, raó primera del meu interès per aquesta antologia i segon caçó de pinso per al fan addicte. Es titula Her Only Living Son i ens explica amb un ritme gairebé de telefilm de l’hora de dinar una ordinària història sobre satanisme i pactes demoníacs. La Karyn compleix en el seu propòsit, si bé no amb escreix, suficient com per distreure, que és el principal propòsit d’aquest tipus de productes. Personalment, jo hagués tancat l’antologia amb The Box i invertit l’ordre dels episodis, però això ja és cosa de preferències pròpies i pot variar segons la predilecció de cadascú. Al cap i a la fi, aquestes col·leccions es pensen com una variada mostra d’estils on tothom hi troba quelcom a la seva mida. Si no és així, doncs mala sort, ho sento per tu, nano.

XX compila qualitat suficient i la diversitat adequada per atraure un ampli rang de gourmets del macabre. La proposta posa de relleu també l’escàs tot i que imprescindible valor (d’acord amb els resultats vists aquí) d’una major presència femenina dins del gènere, intenció present des del títol de l’antologia, i lloable propòsit, de sobres aconseguit segons crec amb aquest catàleg d’horror de qualitat, homologable, sinó superior a altres produccions indies semblants. Per cert, els més observadors veuran que quan el projecte es va començar a produir allà pel 2014, es deia que la Jennifer Chambers Lynch, la Mary Harron i les germanes Soska contribuirien a l’antologia, sent posteriorment substituïdes per la Roxanne i St. Vincent. Per aquest motiu figuren els seus noms en el material promocional (teaser i pòster) i no els de totes les directores que al, capdavall, formen part de XX.

Tags:
No Comments

Post a Comment