web analytics
Title Image

Yeon-ga-si (Deranged)

7

Els nematomorfs, gordiacis o cucs de crin de cavall constitueixen un fílum de paràsits molt similars als nematodes. L’individu adult és un cuc d’uns cinquanta centímetres que viu a ambients humits. La larva és una forma parasitària d’artròpodes o sangoneres. Els nematomorfs no tenen mecanismes excretors, ni aparell respiratori, ni sistema circulatori. Inclús en l’organisme adult, els sistemes de suport vital apareixen reduïts a la seva mínima expressió, cosa que evidencia la importància del parasitisme militant que caracteritza aquests petits monstres.

Els nematomorfs en estat larvari s’adhereixen als intersticis de l’organisme infectat nodrint-se amb i a través d’ell. Un cop desenvolupats, els cucs de crin de cavall adults són capaços de doblegar la voluntat de l’hoste promovent-ne el comportament erràtic que l’obliga a llançar-se a l’aigua. Quan l’hoste s’ofega al bassal més proper el cuc surt de l’organisme que havia colonitzat, ara lliure al medi que més li escau. Amb similar comportament i notòries aptituds estava clar que, si no s’havia fet abans, algú havia de portar a la gran pantalla i explotar les virtuts escèniques de tan singular animaló.

Els americans responsables de Viral van voler fer-ne una destrempant aproximació l’any 2016, desaprofitant les engrescadores possibilitats del paràsit original en un sotragat drama familiar amb zombis que no són zombis però es comporten com a tals. Va ser una miqueta abans, l’any 2012, quan els coreans de Corea del Sud van aprofitar millor l’escenari que tan singular fenomen natural postulava. Va ser a Yeon-ga-si, aka Deranged, un thriller frenètic que combina amb molt d’encert el drama amb la ficció més realista per portar-nos una epopeia que excel·leix tant en la seva vessant fantàstica com en la part de thriller. I és que no cal anar-se als comportaments homicides obertament esbiaixats. Només cal agafar el que la natura ens proporciona i aplicar-ho a una realitat social qualsevol, en aquest cas, la de la Corea més occidentalitzada. Així que amb el cuc paràsit controlador de ments d’herald, però sense oblidar la vessant més humana de qualsevol catàstrofe natural, podem desencadenar un apocalipsi explosiva i incipient, amarada de drama, horror, acció trepidant i animades intrigues, mentre intentem salvar in extremis la dona i els fills i esbrinar la solució a tan lamentable desastre. I tranquils que el que falti en sang i terror ho compensarem amb suspens. O això intentarem, com a mínim.

En Jae-Hyuk (Myung-min Kim) treballa a Seul per una companyia farmacèutica. Per mantenir contents als compradors aquest sofert pare de família se sotmet sol·lícit a les excentricitats dels seus clients. El seu germà, en Jae-pil (Dong-wan Kim), és un jove detectiu més interessat en fer-se ric amb promptitud que no pas en fer bé la feina. El descobriment d’una sèrie de cadàvers al riu Han sotraga les vides d’aquests dos germans i la resta dels sud-coreans. Les autoritats proclamen l’estat d’emergència nacional: una estranya malaltia ha fet acte de presència, estenent-se ràpidament per la península i delmant la població coreana. Els símptomes són un apetit voraç seguit d’una sensació de set espaordidora. La mort violenta es desencadena al capdavall, quan la víctima enfolleix de coïssor i aquest desig ardent d’aigua, molta aigua. Més aigua.

Deranged funciona com un rellotge ben engranat mentre complementa el clàssic campi qui pugui de les apocalipsis incipients i el drama humà amb la investigació que duen a terme per un costat, les autoritats pertinents i, per l’altre, el petit dels dos germans protagonistes. En una mena d’intersecció entre la compatriota Busanhaeng (que se centra exclusivament en la lluita per la supervivència), la japonesa Shin Gojira (on tot gira entorn la reacció humana, com formiguetes atrafegades davant l’hecatombe incipient), i la vessant més empresarial, humana i continguda d’un brot epidèmic letal, tal i com el presentava l’Steven Soderbergh a Contagion, Deranged usa la deriva dels dos germans i les respectives mullers per cobrir totes les vessants d’aquest tipus d’històries, des de la caòtica prestesa amb la que la nova amenaça sobrepassa els sistemes de contenció governamentals, fins la reacció i acció necessària per sobreviure al nou brot, en aquest cas, anant una miqueta més enllà de l’esmà per salvar la pròpia pell.

Hi ha qui trobava en aquest mestissatge genèric una fixació excessiva per agradar a més d’un espectador, deixant-se pel camí la magnitud necessària per enlluernar els fanàtics del terror, els gourmets de l’acció trepidant, o els amants de les conspiracions i el thriller més inquietant. Personalment trobo que el que més convenç d’aquesta pel·lícula és la capacitat d’integrar, de sumar pals sense que es destorbin, amb una acció continuada (potser una mica reiterativa la misèria que sotja el nostre protagonista), l’horror de la bogeria (les seqüències de contenció a l’apartament o al voral del riu, i al final, la lluita de pulsions entre infectats, són realment colpidores), el drama de la malaltia, un dilema governamental i l’estimulant interrogant en forma de whodunit empresarial (el bitxo el coneixem de seguida però al darrera s’hi amaga més del que semblaria d’entrada). Només per l’exit en aquesta difícil empresa la cinta ja mereix un bon visualitzat, cervesa en mà. I és que no totes les hecatombes han de ser apocalíptiques festes de corregudes, trets i mossegades infectives a dojo!

No Comments

Post a Comment