web analytics
Title Image

Z Nation

5

“These dead do more than just walk!”

Avui vinc a trencar una llança en favor d’aquesta gran oblidada i durament criticada sèrie que és Z Nation, de la SyFy The Asylum. Una llança, una fletxa, una cara o un himen, el que faci falta, que avui estic de caire trencador. Tinc el queixal del seny donant molt pel cul i estic que em pujo per les parets. Ni l’alcohol ni les drogues el paren aquest malparit que, ara, amb 35 llargues primaveres a la seva corona, ha decidit que és hora de treure el cap on ningú no el vol. Que no, xiquet, que no hi ha lloc, grandíssim fill de la grandíssima p… Penyora!

De què estàvem parlant? Ah, sí, de Z Nation. Continuem? Continuem.

El primer és el primer, i el primer és recapitular. I recapitular vol dir rectificar, perquè rectificar és de savis i de gent ben assenyada. I jo que ho soc de ben assenyat, encara que no us ho sembli. Sí, ahir deia que una sèrie basada en una apocalipsi amb zombis no té ni futur ni gaire interès, i que l’eminent èxit de The Walking Dead respon més aviat a la sort i el bon plantejament audiovisual d’una història ja prou solvent sobre el paper. I sí, avui dic que una apocalipsis zombi pot donar molt de joc, suficient com per fer centenars de pel·lícules i una sèrie. Una sèrie o, fins i tot, més. Com tot, depèn, sobretot, de les ganes i el talent que els creadors hi posin. Si copies el que ja està fet, moltes ganes, ni gaire talent, no tens. Si, per contra, ho vius en primera persona, i t’ho curres com a tal, una apocalipsis zombi és tan bona com qualsevol altra excusa i escenari recurrent. Poc original? Oi tant, menys encara, considerant l’enorme quantitat de produccions basades en la idea que el nostre benvolgut George Andrew Romero va plantar un bon dia a la pantalla d’un cine. Menys encara, considerant algun usdefruit haitià d’etimologia prou esquiva i notable interès sociològic que la vida real va parir més enrere en el temps. Però, eh, que ningú no espera a aquestes alçades que vingui un altre i patenti la roda. I que ja m’està bé, no creieu, i sempre i quan no ens prenguin per subnormals.

Molt bé. Segueixo amb la meva diatriba i diré que Z Nation no copia (no, no senyors, no ho fa) The Walking Dead. S’equivoquen, i saben que s’equivoquen, els que creuen i pensen i diuen que ho pretén. S’equivoquen també aquells que reiteradament miren i veuen comparacions ocioses entre les dues sèries televisives. No funciona així. L’escenari és similar, és clar, però, mentre The Walking Dead aposta en ferm pel terror i el melodrama realista, Z Nation apunta a l’acció i el gore més bandarra i cerveser. Altrament, fora del tot suïcida ni tan sols intentar equiparar titoles amb una sèrie televisiva d’èxit reconegut mundialment, com és el cas de l’spin-off del que parlava l’altre dia. The Walking Dead ha ocupat un nínxol ecològic per explorar, i d’aquest es nodreix amb una efectivitat i solvència paleses, explotant-lo al màxim en tot el seu espectre. Serà terriblement difícil desplaçar la sèrie del seu èxit consolidat i la ferma decisió en seguir copsant-lo. Són els fills de tota una generació els que segueixen amb delit i patiment palès, d’amagat o amb les seves criatures a la falda, les endebades d’en Rick Grimes (Andrew Lincoln) i el seu grupet d’intrèpids supervivents. Són mares i pares els que pateixen i gaudeixen a les fosques d’aquest horror dramàtic, i les ventures i desventures de gent compromesa amb causes molt concretes i perfectament identificables: el grup, l’equip, el treball, la parella, la família, l’amor, l’amistat, els meus, els teus, els altres… fills de puta els altres…

Z Nation no pretén res d’això. És més: des de la meva total i absoluta desconeixença, jo diria que tota similitud amb la seva coetània és, més que merament anecdòtica, completament tangencial. Tant és així que, si vinguessin els responsables de la sèrie que ens ocupa (Karl Schaefer i Craig Engler) i em diguessin que l’script de la mateixa és inclús anterior al còmic del referent televisiu (Robert Kirkman i Tony Moore), jo, que soc així de beneit, fins i tot me’ls creuria.

Z Nation aposta en ferm per la festa grossa i la parafernàlia zombi més engrescadora i eixelebrada, aquella que ha de ser acompanyada necessàriament amb abundant cervesa i una bossa ben grossa d’algun aperitiu sec, salat i picant. Membres cercenats, trets que fan explotar cervells tumefactes i hordes de gent podrint-se que envesteixen amb tàcita resolució els que resten vius. I, quan dic hordes, vull dir molta gent, multitud de zombis, que no sé pas cóm s’ho fan aquests per trobar tant de secundari voluntariós a perdre una tarda fent el gamarús.

Z Nation comença a batzegades, donant puntades de peu de saldo a l’intrèpid que s’atreveix amb el seu visualitzat. Estic flipant o pretenen fer tota una sèrie d’una pel·lícula de zombis de sèrie B!? No, no estàs flipant: volen fer-ho. La seqüència del bebè zombi, el tornado zombi, el concurs de tir, i aquests efectes rudimentaris, fets amb tota la gràcia del món i la poca paciència i perícia de l’entusiasme infantil, són només les senyes de tota una declaració d’intencions per part de l’equip realitzador: aquí hem vingut a passar-nos-ho bé i això és exactament el que farem. Les cabòries i les endebades sociopolítiques allà, a la cantonada, amb TWD. Aquí pagueu per veure el que allà és poc probable que veieu, com campanes de la llibertat que surten disparades esmicolant zombis al seu pas, o ciutadans Z que controlen satèl·lits espacials, contactant de formes poc ortodoxes el grupet que prospera a sotracs en la seva missió suïcida. Aquí no hi ha cap líder tendenciós que, implacable en la seva histriònica tessitura, segueixi liderant gaire temps. Aquí no hi ha grup consolidat que valgui. Aquí, senyors, hi ha zombis, molts zombis, i trets, molt trets, i morts violentes i cervells que rebentaran ufanosos, deu mil o més, com diu l’altre, el que es fa dir “Deu mil”, en honor als zombis que ha d’anihilar abans de recuperar el seu nom propi. Prou de tonteries: volem zombis, i els volem ja. Més!? Sí, més!

Hi ha un moment donat, en algun punt entre el tercer i el sisè capítol de la primera temporada, no sé si del tot perceptible o fruit de la meva imaginació febril, en que la sèrie consolida. No és que millori pròpiament, sinó que s’ho creu. Potser va ser quan els productors van anunciar que l’aixeta no tancaria (del tot). Potser va ser en buidar la llauna de cervesa que optimitzava els nivells d’alcohol en sang. El cas és que, llavors, els actors es reafirmen en els seus respectius papers, el maquillatge despunta on abans no deixava màcula, i els efectes especials es tornen una mica més seriosos i, d’això, creïbles, almenys, en la mesura del possible. Fins i tot la trama diversifica i guanya en connotacions que abans no plantejava. Evidentment, seguim en la tessitura de combatre a sotracs i amb tota l’artilleria una horda obertament homicida, aquesta que, segons com, ara és zombi convencional, lent i difús, ara animal rabiós i sanguinari, més viu que un seguidor del Liverpool un diumenge al vespre en partit de lliga. Ara trobem, però, variants de continuïtat que inciten la curiositat de l’espectador entregat, com la deriva d’aquest pacient zero que és, al mateix temps, un zombi menyspreable i un menyspreable ésser humà, i la davallada d’aquest grup que troba amb el primer un recurs que és també excusa per seguir vius i junts una estona. Una estoneta més, va, i seguim endavant. I posem el següent capítol. I seguim endavant. Arribar a Califòrnia. Entregar el paquet. I desprès? Desprès ja veurem. Per ara, seguim endavant. I posem el següent capítol.

No Comments

Post a Comment