web analytics
 

All Cheerleaders Die

4

Per produccions com The Woman o May, el director i guionista Lucky McKee mereix un vot de confiança. Un, i dos també.

A aquelles produccions, l’avisat director utilitzava amb solvència un punt de partida quotidià, aparentment innocu, per desenvolupar sengles hilarants històries de bogeria, tortura i mort. En Lucky demostrava per duplicat tenir idees refrescants i clares, i la capacitat de plasmar-les a la pantalla amb eficiència i convicció.

A l’hora de produir All Cheerleaders Die, però, al noi li ha mancat tant la coherència com el punt de naturalitat que lluïen fort als precedents que enumerava abans. La present es desenvolupa com una caricatura, completament passada de voltes, del cine d’horror més típic i tòpic. No funciona com a comèdia (si és que en algun moment ha pretès ser-ho) ni com a metratge de terror convencional. Quedà com una cosa difusa, a mig camí entre gèneres, amb endebades que no condueixen gaire enlloc. El resultat resulta, malauradament, molt poc satisfactori.

Intueixo la influència de l’altre director, un tal Chris Sivertson, en la desfeta final. Més probablement, es desenvoluparia com un mà a mà entre dos joves ja grandets que, sondejant perillosament els 40 i amb un grupet de precioses cheerleaders al seu abast, s’han emplenat els ulls de bellesa, joventut i compacta exuberància al mateix temps que buidaven els seus respectius c… cervells.

Em quedaré, doncs, com ells, amb l’espectacle de sensual bellesa, lèsbica joventut i compacta exuberància estudiantil, i buidaré els meus respectius c… cervell.

No Comments

Post a Comment