web analytics
 

Blue Ruin

7

A Blue Ruin seguim la lenta però resolta evolució d’en Dwight, un jove rodamón que recupera el nord quan l’assassí dels seus pares surt de la presó. L’empeny un admirable afany de venjança. Només així el nano és capaç de sortir de la seva tàcita introspecció i erràtica deriva per reprendre les regnes de la seva trista existència. La qüestió és trobar un rumb, oi? Per desencertat que aquest sigui, mentre hi hagi un camí, mentre hi hagi una fita, caminarem.

Tot i que el personatge aquest, per gris i llastimós, pugui caure una mica antipàtic al principi, l’evolució del thriller i l’oportuna inclusió dels diferents secundaris, tan obtusos com el propi Dwight, resulta força interessant. La cadència del film i el seu realisme acaba per atrapar.

Blue Ruin funciona també com un atac frontal i capciosa crítica contra la legalitat, l’ús i abús de les armes de foc a alguns estats dels Estats Units d’Amèrica. Bàsicament, ve a dir que, sent tan profundament subnormals i malparits com som, tenir armes de foc a casa, al nostre abast i lliure disposició, és, com a poc, una temeritat. Estic d’acord: era molt més noble i lloable quan solucionàvem les nostres diferències a hòsties.

Tags:
No Comments

Post a Comment