web analytics
 

Dead Shadows

2

Francesos que llueixen notòriament grans nassos. Francesos que carden festes cutres amb ínfules de festassa. Francesos que fan coreografies robòtiques fent volar bats de beisbol de dos en dos, per atonyinar mutants estrafolaris, no menys robòtics i atrotinats. Francesos que empalen franceses amb membres virils mutants de metre i mig. Francesos amb certs dots pel maquillatge que no saben on ni cóm gastar-se’ls.

El noi, un informàtic poc sociable però funcional, coneix la noia, la veïna, francesa tipus bohemi jo-dic-quan-i-on. A continuació cau un cometa i alguns es desfan patèticament, a d’altres els agafa unes imperioses ganes d’atonyinar, i n’hi ha d’altres que muten de formes més o menys visuals. Així, tal qual, sense gaire criteri ni sentit. A partir d’aquí, bat amunt, bat avall, i el noi que salva la noia. O no. Més o menys, si voleu. La pel·lícula desmuntada en forma de broma absurda amb masses pretensions.

Ah, i per si no n’hi havia prou, també està el tema de la música: com si t’haguessis deixat la ràdio encesa a l’habitació del costat. Així d’encertada. O menys. La banda sonora d’una pel·lícula, quan passa desapercebuda i només suggereix des d’un rerefons més o menys hipnòtic, és perquè està prou ben trobada. Quan guanya un cert protagonisme, és perquè tenim al davant una Pulp Fiction, Reservoir Dogs, o, què sé jo, una Full Metal Jacket, o és… tot el contrari.

No Comments

Post a Comment