web analytics
 

Edge of Tomorrow

7

El que feia córrer amunt i avall en Jason Bourne (Matt Damon) a la primera entrega Bourne (la (més) bona), en Doug Liman, dirigeix amb convicció aquesta espatarrant cinta de ciència ficció en la línia de Matrix, o Terminator Salvation, o Starship Troopers, o… similars. S’amaneix la història amb un toc de la màgia de Groundhog Day, petit però important per la trama: en Cage es queda clavat en el temps el mateix dia que s’estrena al camp de batalla contra uns alienígenes força peculiars i un xic mortals. Cada cop que palma, en Cage torna indefectiblement a aquell primer i divertidíssim dia. I, ja us ho dic ara, palma sovint.

Precisament és a la trama on trobem també el punt negatiu de la pel·lícula que, com una boirina persistent, desllueix la qualitat del trepidant relat: no se sosté gaire per enlloc. Ni suspension of disbelief ni polles: al poc que grates una mica (una miqueta només), l’escenari cau com la pintura vella d’una paret inflada per la humitat.

I direu “Doncs vaja sorpresa que una pel·li d’acció amb salts temporals i extraterrestres s’agafi unes poques llicències amb la física…”. Però no, no parlo d’això: em refereixo al fil argumental (cóm, quan, per què), no a la versemblança dels esdeveniments. És ben bé com si el que es volia mostrar hagués estat clar de bon principi (extraterrestres, guerra, reiteració d’una línea temporal, en Tom Cruise morint moltes vegades) però no pas l’excusa per fer-ho.

Però, què collons, es tracta d’una pel·lícula d’acció trepidant i divertidíssima on veiem morir en Tom Cruise nombroses vegades. Per què hauríem de demanar-li més?

No Comments

Post a Comment