web analytics
 

Fritt Vilt II

6

Del bon resultat de la primera se’n dedueix la necessitat de fer un bon cop d’ull a la segona.

Ja als títols de crèdit veiem que la cosa anirà més forta: tenen més mitjans i més traça; saben perquè va agradar la primera dos anys abans, i tenen intenció de fer rendir al màxim la seqüela: més paisatgisme, més contrast, més foscor i mala llet. Més sang. Zero mamelles.

L’excel·lent caracterització de l’actriu principal, l’Ingrid Bolsø Berdal, que realment fa cara d’haver passat grans penúries (o consecutives nits de festa boja), segueix vertebrant amb solvència el gruix de l’acció, jugant al ratolinet esmorteït de por que defuig el gat, i que de tant en tant es gira i mossega amb desesperada violència.

Així com a Austràlia tiren de paisatge àrid i semi-desert, els noruecs aprofiten l’esquerp clima i la cruenta muntanya, amb el seu nivi mantell de pam i mig. Ambdós països aprofiten també les marcades personalitats dels seus habitants i els costums autòctons, perfilats en climes més aviat extrems: com la vida mateixa als països nòrdics, el desenvolupament introductori de la nissaga es presenta llarg i tranquil, sense gaires sobresalts ni sortides per la tangent. Uns quants ensurts per mantenir despert el personal, només. El tiu de la piqueta està ben mort i no té pinta d’anar a aixecar-se (oi que no? No? Segur?). La banda sonora condueix mentrestant, amb habilitat i mestratge, un increment palpable de la tensió: alguna cosa ha de passar (i passarà), però… què? Qui? Quan? Cóm?

Digna hereva de la seva predecessora, Fritt Vilt II és també prou aprofitable, i tot i que fa ús d’algunes seqüències i recalcitrants ensurts fàcils, de manual, d’aquells que hem vist i veurem mil vegades més als slashers americans. I és que ni els noruecs es salven (del tot) de la influència ianqui.

Tags:
No Comments

Post a Comment