web analytics
 

Godzilla

3

Discutíem amb en Pere si la ara penúltima revisió americana del kaiju japonès per antonomàsia, el daikaiju Godzilla, d’en Roland Emmerich, és tan notable com jo recordava o tan infumable com ell afirmava. En Pere i el seu jo majestàtic poden arribar a ser esgotadors, ja sabeu. Però, no: més probablement, ell tenia raó i jo m’equivocava. La vaig veure fa temps, que voleu que us digui. Ara bé, per molt terrible que pogués ser aquell remake, em jugaria les falanges de la mà esquerra a que no supera el despropòsit que constitueix aquesta nova entrega, a càrrec d’en Gareth Edwards. I em rellisca fort el que digui el Metascore (62/100) i els usuaris (6.7/10) de l’IMDB: jo-NO-com-pro.

Un moment, un moment… Què he dit? Deixem de banda els crítics, que, tots sabem, no tenen criteri. Però, 6.7 sobre 10 de l’opinió de prop de 194,000 usuaris? Això em trasbalsa. No, no, de veritat: crec en l’estadística, i en la preponderància del bon gust i la coherència social. No rigueu, no: tots aneu (o hauríeu d’anar) a votar. La democràcia i, en conseqüència, tot el teixit social que ens envolta és basa en això: el bon criteri del poble; la cultura popular.

6.7/10… Anem a veure què ha passat (perquè alguna cosa ha d’haver passat, oi?). La distribució de vots mostra una corba normal, clarament alçada cap el notable, amb un 24% nodrint un gens menyspreable 7/10. Poc més d’un 11% dels usuaris la suspenen, que és el mateix percentatge que li dona un contundent 10/10 (!). No hi ha diferències entre gèneres però sí en funció de l’edat: el joves fan pujar la nota (7.7/10), tot i que els més grandets tampoc la deixen pas malament (6.4/10). I arribem a la distribució per països: els americans la recolzen… però només 5 dècimes per sobre la resta (!).

Merda. O sigui, perdoneu: el Godzilla d’Edwards mola. Val. El blockbuster més recalcitrant, típic i tòpic, de manual avorrit i desgastat, navegant l’absurd i el despropòsit més insostenible, les explosions i alternatives preconcebudes, els bitxos que atempten contra l’estètica natural, el sentit i la lògica més bàsica, entusiasma. L’heroi (humà) perenne, que persegueix incombustible, sol, únic, el bitxo dolent per donar-li mort, enamora. Val. Molt bé.

Suspension of disbelief? Un clàssic incombustible? Entranyables referències?… El nen que portem a dins!? Aneu a la merda.

No Comments

Post a Comment