web analytics
 

Holy Motors

9

Com capes de coneixement superposades, tota història pot ser explorada, explotada i entesa a diferents profunditats. Això és especialment evident al cine, que juga amb un ampli ventall de possibilitats, gràcies a la combinació de la imatge amb la llum i el so, i la història pròpiament dita. En conseqüència, les pel·lícules, així, a l’engròs, però especialment les bones, poden tenir diferents lectures que depenen, en essència, de l’espectador. Com allò de que la bellesa està als ulls de qui contempla, el tipus i el grau de formació del receptor condiciona necessariament el missatge, i el suc que li treu a una història concreta. Més tractant-se de narracions tan perplexitzants com la que ens ocupa, no veurà ni voldrà veure el mateix el matemàtic que el sociòleg, el cineasta, o el dramaturg; el polític, el pensador, l’alpinista, un conductor d’autobusos, l’arquitecte, o un dentista amb ínfules d’artista; l’home, la dona, i aquell venedor d’enciclopèdies de sexualitat difusa; el vell, el jove, la iaia, o l’amic de la iaia, que ven ceba caramelitzada al mercat, divendres festius a la plaça del poble.

En Leos Carax, dirigint un camaleònic i superb Denis Lavant, ens portava el 2012 aquesta guardonada producció, estranya i punyent com ella sola, com la cansada i trista queixa d’un cineasta avorrit i alarmat pel que està passant, l’esgotament d’un model que nosaltres hem creat i nosaltres destruirem. Un model cinemàtic, sí, per descomptat, però potser també aplicable a altres aspectes de la vida. O a la vida mateixa. Això ja depenent dels ulls que mirin la pel·lícula i l’estructura del cervell que s’hi amagui al darrera.

No Comments

Post a Comment