web analytics
 

Housebound

8

Obsessionar-se amb la perfecció del resultat no sol ser una pràctica recomanable. Menys si escrius i dirigeixes el teu debut al cel·luloide. I encara menys en la indústria cinematogràfica, on cada decisió costa diners. Ara vull que visualitzeu Nova Zelanda: idíl·lics paisatges de pastures verdes, ovelles rabassudes i immensos cels blaus. No sentiu una pau, un assossec que convida a prendre’s les coses amb calma?

Tres anys. Això és el que va trigar en Gerard Johnstone a gravar el seu particular homenatge al cinema de cases encantades. Després de rodar tot el film, polir en múltiples preses el perfecte lliurament del diàleg per part dels actors i cada detall de la laboriosa posada en escena, el director va decidir que el nus no li satisfeia. I sense pensar-s’ho dues vegades va tornar a gravar la part central del film. Meravellós. Quin gran acte de passió i bogeria! Però, quina altra cosa podem esperar d’algú amb l’ambició suficient com per barrejar el cinema de terror de cases encantades amb l’humor càustic del realisme social britànic d’en Loach o en Leigh, els malabarismes en suspens d’en Hitchcock i la bogeria del Zemeckis més passat de rosca?

Housebound cal afrontar-la sense expectatives ni idees preconcebudes. Seure’s a assaborir la tremenda seqüència slapstick d’obertura i deixar-se arrossegar per la perfecta parella còmica que formen Kylie i la seva mare (la Morgana O’Reilly i la Rima Te Wiata) en una expeditiva i atropellada aventura detectivesca que fins i tot compta amb el seu propi Watson (el supersticiós i curtet segurata). Decadents paisatges urbans, lúgubres cases amb desenes de racons, esperits recalcitrants, sinistres veïns que amaguen macabres secrets i maldestres funcionaris que ens porten de la riallada al sobresalt en progressiva i histèrica carrera, cavalcant en incomptables referències per a delit de l’aficionat. Festival tens i hilarant per igual que demostra l’inesgotable gènere en mans (o imaginacions) hàbils, i deixa a altres productes ianquis recents, de semblant temàtica, a l’altura del vòmit de gos.

Per a mi és una de les grans pel·lícules d’aquest any, i que estrany seria que no entrés en el top 10 del 2014 (en el meu hi serà, almenys). De moment, apunteu el nom d’aquest neozelandès que ens ha regalat aquest fantàstic híbrid. Encara que hagi d’esperar 3 anys més a que cuini a foc lent el seu següent film, si el resultat és tan saborós i proper a la perfecció com Housebound, ja podeu anar reservant taula.

No Comments

Post a Comment