web analytics
 

Manolete

2

Com ens hem de veure. Aquí em teniu i així em mostro a tots vosaltres. Pere Tubert Juhé, empordanès emprenyat i antitaurí multifactorial, en pilotes al sofà, amb una cervesa i una bossa de doritos. Mirant Manolete. Manolete. Sí, aquell biopic protagonitzat per l’Adrien Brody i la Pe ja fa vuit anys, segur que tots n’heu sentit parlar. Perquè d’una pel·lícula de trenta milions de pressupost que va trigar quatre anys en estrenar-se se’n devia sentir parlar, oi?

Manolete no enganya, ja amb els crèdits inicials, amb flamenc i fotos i gravacions d’època ja ens diu què en podem esperar: merda. Un cúmul de merda que en el temps que el van tenir amagat no va fer res més que fermentar, podrir-se una mica més del que ja ho estava inicialment. Però només de començar veiem com en Manolete s’aixeca amb ressaca i intenta fotre’s una clenxa. El fet que la pel·lícula s’iniciï quan ja és una estrella apunta que se centrarà només en la relació amb la dona protagonitzada per la Penélope Cruz. Això a priori és bo, sempre és gratificant assistir a l’espiral de caiguda autodegradativa d’una estrella, encara que es tracti d’una estrella del toreig. O especialment en el cas d’una estrella del toreig que sabem que acabarà morint jove (va morir el 1947, als trenta anys). Però el miratge s’esvaeix ben aviat. De fet s’esvaeix tan aviat que ni tan sols ens deixa temps de canviar d’escena, deixant-nos ben clar que fins i tot en aquest cas ens disposem a veure una pel·lícula de merda. Per tant, ja assumint que ens trobem dins una no-win situation, en la qual tenim clar que no hi podem guanyar de cap de les maneres, quan comencem a veure flashbacks cap a l’inici de la carrera ja no hi ha dolor. Que sigui el que déu vulgui, senyora. Valor y al toro.

Quan era adolescent passava moltes hores al mateix bar, l’únic on mai ens posaven cap entrebanc a vendre’ns cervesa i licors de graduació mitjana. Per matar les hores entre gerres hi teníem un Trivial bastant ronyós, impregnat de l’oli refregit que saturava el local. Han passat una bona colla d’anys, però si encara recordo aquesta pregunta d’esports ja no l’oblidaré mai. “¿Cómo se llamaba el toro que mató a Manolete?“. Pregunta d’esports. Toros. Secció d’esports, com podem veure encara ara als diaris de Madrid. El toro que va matar a en Manolete es deia Islero. Islero. Hi va haver un model de Lamborghini batejat en honor seu. Manolete ha sigut per mi una agonia esperant que algú digués aquest nom.

Però el camí és llarg i dolorós, farcit de diàlegs que no poden fer més que generar vergonya aliena (“¡Nada de mujeres! / ¿Nada de muejeres? / Las mujeres te hacen amar la vida”), amb una banda sonora que acompanya a la perfecció un relat sense cap mena de sentit rítmic i on tot ve impregnat de l’aroma resclosit d’un telefilm de sobretaula produït per Canal Sur. Sa puta mare.

Tot i això, finalment apareix la frase. “Si quieres morir que sea en Madrid, no dejes que te maten en… LINARES”, seguida d’un prometedor “no me gusta ese toro / ya lo sé“. Nervis i emoció sense límits, excepte a la pel·lícula. I com que encara no havíem vist prou merda i convencionalismes, quan el toro l’empitona tallen a una vista del cel. Increïble. Amb un director i guionista no espanyol (i firmant del guió d’Indiana Jones i l’Última Creuada!), vull pensar que el problema principal ve de la mitificació que es té del toreig fora d’Espanya. Es venen els toreros com artistes valents que s’enfronten a bèsties assassines i després resulta que són simples analfabets sense interès. Passaria el mateix en intentar fer un biopic d’un futbolista (que no fos en George Best).

Però és que jo sempre he sigut massa ben pensat, sabeu?

Tags:
No Comments

Post a Comment