web analytics
 

Mo Jing (That Demon Within)

6

Ho confesso. Abans tenia una doble vida. En els vells temps del cinema d’autor, filmoteques i profundes xerrades de cafè sobre en Bergman, Welles o Tarkovsky. Secretament, en la privacitat de la meva llar, m’embarcava en indulgents sessions del que per al comú dels cinèfils eren escombraries cinematogràfiques: films d’acció de Hong-Kong. Després venia la culpa i la promesa de no tornar-hi. Però sabia que als pocs dies tornaria a caure. Perquè aquesta excitació tan pura, aquest pujada d’adrenalina que em proporcionava el cinema de Kung-fu, o les coreografies d’en John Woo, m’enganxaven.

Des de fa uns anys, la cosa va a pitjor. Menyspreables elements com en Johnnie To o Dante Lam han tornat a posar aquesta droga dura en circulació, aquest cop tallada amb sofisticació (i sense tants coloms). Com que la carn és feble, vaig agafar una dosis de l’últim Lam: That Demon Within. Només una mica, per mullar-me els llavis. No més. Però abans de que pugui dir jackiechan, TDW inunda els meus sentits amb les seves sagnants massacres i claustrofòbics tirotejos, caòtiques persecucions i destrucció urbana. Dilata les meves pupil·les amb el seu colorit, els seus rocambolescos moviments de càmera, aconseguits efectes i ombrívola ambientació. I em fa bavejar amb un estimulant batut de policíac estil Jim Thompson, homenatges a Mann, gore, quasi-terror i acció desenfrenada.

No gaire més tard, quan l’eufòria ja no ofusca les meves neurones, apareixen les lamentacions: que si forats narratius, subtrames innecessàries i incongruències diverses. Què he fet amb la meva vida? Després els bons propòsits: l’última vegada, ho deixo, a partir d’ara només cervesa. Però sé que la pròxima vegada cauré de nou i aniré, suat i amb espasmes, a la cantonada on aquest Dante Lam o qualsevol altre desaprensiu director xinès passa la seva mercaderia.

No Comments

Post a Comment