web analytics
 

Oz the Great and Powerful

Oz the Great and Powerful

Hi ha ben poques coses més avorrides que les disputes legals entre grans companyies, com la que impedeix que Oz the Great and Powerful sigui una adaptació directa de la sèrie de llibres ambientats al món màgic d’Oz o una preqüela de la mítica pel·lícula de 1939. Però per avorrida que sigui, aquesta baralla condiciona de manera determinant l’aposta d’en Sam Raimi per tornar a primera línia després del tancament en fals de la trilogia Spider-Man i del fallit intent de retornar al terror de pressupost limitat.

Uns crèdits inicials excel·lents i una presentació del protagonista, al Kansas de principis de segle XX en blanc i negre i 4:3, ens situen indiscutiblement a l’univers que tots coneixem, però a partir d’aquí tot seran anades i vingudes, dits i desmentits, sí però no. Quan una pel·lícula té més feina a fer notar que no és cap còpia o que no agafa idees de manera “il·lícita” que no pas a trenar una bona història, a construir uns bons personatges i unes relacions creïbles i complexes entre ells, llavors el problema és inevitable.

No cal parlar gaire de les meravelles visuals de la pel·lícula, que permeten donar vida a un món màgic ple de color, flors, bruixes, ciutats de porcellana o micos alats. Hem vist centenars de vegades el que la tecnologia és capaç d’aportar al component visual del cinema, com també hem pogut veure massa com amb això no n’hi ha prou, ni de bon tros, com per vertebrar res de manera satisfactòria. I així, una vegada les retines s’acostumen als colors saturats i comencem a veure com els micos i les nines camines lleugerament encartronats, cau la cortina i veiem el mag despullat, petit i patètic. Un mag que només sap utilitzar fum, focs artificials i tridimensionalitat, tres coses perfectes per vèncer bruixes malvades, però inútils a l’hora de sustentar-hi la nostra satisfacció.

Tags:
No Comments

Post a Comment