web analytics
 

racó cinèfil.11

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Nananananananananana…!

raco_cinema_11

Aquesta setmana en Batman ha fet setanta-cinc anys, cosa que m’ha recordat un detall de la meva infància. De petit, com gairebé tothom que va créixer durant els anys vuitanta, vaig tenir de manera fugaç una enorme pilota de goma amb dues protuberàncies-banyes que servien per agafar-la estant-hi assegut a sobre. Així podies anar botant amunt i avall de manera tan poc pràctica com elegant. Ara boto cap aquí. Ara boto cap allà. Ara m’avorreixo per totes bandes. Ara em foto de morros a terra. Ara reboto la puta pilota contra el cactus més gran que trobi.

Entre el dia en què la pilota banyuda va rebentar i avui mateix en Batman no només ha tingut temps de retornar de la mort més vegades que en Krilín, sinó que fins i tot ha pogut viure dues èpoques d’esplendor cinematogràfica i caure en la més abjecta de les vergonyes. No tinc intenció de recórrer la història cinematogràfica recent d’en Batman, però és inevitable recordar el Batman (1989) d’en Tim Burton o la seva seqüela directa, Batman Returns (1992). No podem oblidar, per molt que ho intentem, com tot el crèdit guanyat per aquestes es va cremar ràpidament a base de mugroneres i coloraines a Batman Forever (1995) i Batman & Robin (1997) tal i com difícilment oblidarem la manera com en Christopher Nolan va aconseguir acostar-se més que ningú a completar la primera trilogia de superherois sense fisures. El seu tríptic, iniciat a Batman Begins (2005), continuat a The Dark Knight (2008) i tancat amb The Dark Knight Rises (2012), tindrà sempre un lloc preferent reservat al (sub)subgènere. Però això ara mateix m’importa ben poc, perquè quan jo botava amunt i avall amb el cony de pilota en Batman era algú completament diferent.

El meu Batman, tot i que a l’altre costat de l’Atlàntic la tinta d’en Frank Miller ja li havia iniciat el camí de reconversió que acabaria permetent les pel·lícules del paràgraf anterior, era ben diferent. Qui més qui menys tots coneixeu un altre Batman. Boooom! Un Batman de colors. Crash! Un Batman musical i coreografiat. Bang! Un Batman tan onomatopeic, ridícul i simpàtic com dir whaam!, pow! i kaboom! tot alhora. El Batman camp dels anys seixanta, aquest Batman infantil i naïf, també va tenir una adaptació cinematogràfica. A Batman: The Movie (1966) hi ha tots els dolents entranyables abans no s’haguessin d’enfosquir per poder-nos-els prendre (massa) seriosament, tots els rodolins forçats i les bat-ridiculeses que us puguin passar pel cap i més. Hi ha tots els bat-repelents de taurons i totes les parets horitzontals filmades de costat que us pugueu imaginar. Monges i en Batman corrent amunt i avall amb una bomba alçada per sobre del cap.

Sense en Frank Miller i el seu El Retorn del Cavaller Fosc els Batmans d’en Burton i en Nolan no haurien existit, però sense l’Adam West no només no hauríem pogut gaudir del millor Batman d’aquestes encarnacions, sinó que ens hauríem perdut molt més que això.
Sense el Batman televisiu a en Joel Schumacher mai se li hauria ocorregut d’engendrar el seu colorista Batman drag queen. Sense la diversió musical no existirien còpies desvergonyidament meravelloses com la filipina Alyas Batman en Robin (1991) o la turca Betmen Yarasa Adam (1973). Però, sobretot, sense ell jo no seria capaç de tancar de manera satisfactòria aquest article. Perquè jo havia començat botant amunt i avall amb una pilota de goma banyuda i enorme.

Encara que us costi de creure, en una versió cinematogràfica de Batman ell es desplaça d’aquesta manera. Perdó, volia dir ella. La protagonista de Bat Pussy (1973) bota amunt i avall a la cerca de justícia. Us podeu imaginar de quina manera ho fa. I és que ni tan sols el més tormentat dels superherois és immune a les versions pornogràfiques de les seves aventures. Tot i que això ja és un tema que haurem de tractar en alguna altra ocasió. A la mateixa bat-hora. Al mateix bat-canal.

Tags:
No Comments

Post a Comment