web analytics
 

racó cinèfil.12

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Tancat per vacances

raco_cinema_12

Des que tinc noció d’individu, des que em reconec com un ésser singular, he odiat dues coses amb tota la meva ànima. La canyella i l’estiu. Més endavant arribarien l’Albert Serra i les tarjetes de fidelització de les benzineres. Quan odio molt fort qualsevol cosa o bé renego o bé l’alieno. Així, sou molts els qui m’heu sentit dir alguna vegada “______ filldeputa” o “me cago en _______, sa puta mare i tota la seva ascendència paterna fins la dissetena generació”, però sou menys els qui m’heu pogut veure gaudir de la segona estratègia. Alienar-se requereix normalment de la presència d’algun tipus de còmplice no necessàriament corpori, alguna cosa sobre la qual vessar una atenció buida i absent.

El cinema d’estiu acostuma a ajudar-hi bastant. A base de productes superflus de narrativa poc exigent, d’una fastuositat ampul·losa, farcits d’explosions i mamelles i amb l’acompanyament d’un sistema d’aire condicionat amb la potència de tres o quatre transformers a tot drap, les pantalles d’estiu fan el que poden per aconseguir-nos fer oblidar als qui l’odiem i recordar-los als qui l’adoren que ens hi trobem de ple. Tot alhora, de manera impossiblement ambivalent. És temps de monstres i de robots gegants. És temps de comèdies de quarta fila. És temps de cervesa i és temps de mirades buides i és temps de cervells mig fosos.

Però fins i tot dels racons més abjectes se’n poden extreure ensenyances de profit, vivències que ajudin a la gènesi de la nostra singularitat i que aportin alguna pedra als fonaments del nostre ésser. Així, cada estiu em toca vessar llàgrimes sinceres donant gràcies al cinema estival vuitanteru i noranteru de sobretaula. No vull fer la puta migdiada. Tanqueu les persianes perquè no entri el cony de sol d’agost. Deixeu-me fotre el cap dins de la nevera i rebentar la síndria a cops de cap. Posem te·ve·très i esperem que arribi d’una vegada el vespre. En Louis de Funès. Milers d’indius·i·vaquerus anònims. En Bud Spencer i en Terence Hill. El Sherlock Holmes d’en Basil Rathbone. Gràcies a tots ells sóc l’adult sa, inestable, curull de ressentiment i d’odi estival que sóc avui en dia. Gràcies, programadors estivals de sobretaula.
D’una manera o altra, a l’estiu tots tanquem per vacances.

Tags:
No Comments

Post a Comment