web analytics
 

racó cinèfil.1o

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Era un peix molt gros, senyor!

raco_cinema_10

Aquesta setmana hauria de ser bastant senzill de triar tema per l’article. La culpa, la redempció, els viatges en el temps. La rutina. Suposo que esteu més o menys familiaritzats amb ella. Aquelles coses que fem sempre i que fem sempre de la mateixa manera. Treballar, estudiar, anar a missa, fer la declaració de la renda o fer fills. Escriure. Quan la rutina apareix el temps fluctua, es dilata de manera insospitada i els dijous et semblen dimecres i els dimarts et semblen dijous i els dimecres… bé, ja m’enteneu. I així és que la setmana passada, seguint una rutina ràpidament establerta, em vaig posar a escriure el meu Racó Cinèfil a última hora, just el vespre abans de publicar-lo, fins que a mig article una veueta dins el meu cap va cridar “polles! però si avui és dijous!”. Després una altra veueta va cridar “pits!”, però això ja seria un altre tema que no ve gaire al cas. I aquí em teniu, teletransportat directament des de la setmana passada, rutinàriament avergonyit.

Culpa? Redempció? Viatges en el temps? Rutina? Pits? No, avui (que sí que és dimecres i demà serà dijous) em ve de gust parlar de tintoreres.

La rutina també ens porta canvis estacionals. Les primaveres es converteixen en estius, els estius en tardors, les tardors en hiverns, els hiverns en primaveres, les primaveres en estius, els estius en tardors, les t… bé, crec que sou prou llestos per deduir com continua la cosa. A més, cada una de les estacions porta la seva pròpia rutina associada i, ara que som en ple estiu, és època de platja, de collonades, de diaris prims i de notícies irrellevants. Així és com, cada vegada que la Terra fa un cicle al voltant del Sol, ens hem de llevar més aviat o més tard amb un parell de platges tancades i (o) amb unes quantes dotzenes de turistes o de barcelonins hiperventilant perquè algú ha vist un peix molt gros. Oh! És que era un peix molt gros, senyor!

A cagar, Baldrick.

Si visquéssim en alguna costa de l’oceà Pacífic les probabilitats que tindríem de ser atacats per qualsevol tipus de tauró serien ridícules. Vivint al costat d’aquesta bassa calenta que us entesteu a anomenar mar resulten directament homeopàtiques. L’escenari més probable en el qual un tauró us faci mal és que un fenomen quàntic en deslocalitzi un de l’Aquàrium o de la Gran Barrera de Corall i us el faci aparèixer sobre el cap. Així i tot difícilment us mossegaria, ja que estaria massa ocupat mostrant-se perplex. Dumdum.

Crec que qui més qui menys tothom té ben clar qui és el principal responsable del pànic irracional que bona part de la població té a un perill inexistent. Dumdum. Jaws (1975), que a tot el món es coneix amb el nom de Tiburón (porqué así nos entendemos todos), no només va aconseguir fer passar por a milions de persones, sinó que ha aconseguit el que tota pel·lícula de terror hauria de cercar. Dumdumdumdumdumdum. Somatitzar la por i convertir-la en un tret social normalitzat. Tirurííííííííííí.

A rebuf d’ella van sorgir dotzenes d’imitadores que, amb menys que més fortuna, van intentar aprofitar-se del camí obert. Orca (1977) ho va provar amb nota, com també va aconseguir fer-ho Piranha (1978), però com passa sempre en aquests casos, les aberracions que fan venir ganes d’arrancar-te els globus oculars són majoria. D’entre elles, caldria destacar els monuments de l’absurd i el cinema escombraries que són Tentacoli (1977), Barracuda (1978) o… ¡Tintorera! (1977).

No us cregueu mai que sou capaços d’inventar-vos res. Fa gairebé quaranta anys un mexicà ens va passar a davant, i tot i que ell treballava amb taurons tigre, que també s’anomenen tintoreres en algunes zones, va fer exactament el mateix que s’han dedicat a fer els Telenotícies aquests darrers dies. Va agafar imatges documentals de peixos grossos en el seu hàbitat i els va voler fer passar per bèsties antropòfagues àvides de sang. El fet que hi hagi signes d’exclamació al títol ja us pot fer pensar fins a quin punt arriba l’ànsia de semblar el que no s’és, aconseguint evidenciar de manera involuntària la realitat. I la realitat són histèrics que criden ¡Tiburón! a les platges del Maresme mentre al fons una tintorera busca bé a veure si troba algun calamar per queixalar.

Tags:
No Comments

Post a Comment