web analytics
 

racó cinèfil.20

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Article dictat

raco_cinema_20
Fa unes setmanes vaig compartir amb tots vosaltres i vosaltres les meves tribulacions per aconseguir fer uns subtítols en la nostra catalana llengua per Raza (1942), la pel·lícula franquista basada en un relat escrit pel Generalísimo. No me’n vaig sortir.

Era la segona vegada que ho intentava i no serà l’última, pels meus collons que un dia o altre acabaré podent veure Raza, de Jaime de Andrade, de Francisco Franco Bahamonde, amb uns meravellosos subtítols en català farcits d’expressions nostrades. Aviat. Llàstima que s’hagin de parir de zero perquè no existeixen en absolutament cap idioma. Però per què vaig intentar subtitular Raza?

Fa unes setmanes se’ns va convocar a un grup selecte d’escollits. La raó? Celebrar una sessió de cinema. Fa anys que de manera regular vaig fent maratons cinematogràfiques de 24 o 16 hores, algunes més extremes que d’altres. He passat vint-i-quatre hores mirant la mateixa pel·lícula una vegada rere l’altra o empassant-me pel·lícules protagonitzades per nans. He fet moltes animalades, però segurament cap de tan extrema com fer una sessió quàdruple de cinema dictatorial. Pel·lícules en la producció de les quals s’hi ha implicat de manera directa un dictador.

Tampoc és que hi hagués gaire entre què triar. El cinema és una eina de propaganda atractiva, però només els més megalòmans d’entre els megalòmans han pretès d’involucrar-s’hi de manera directa. Produint, escrivint o actuant a les seves pel·lícules. Compte amb la programació escollida perquè, tot i que una mica tramposa, va ser molt llaminera. La Nit de Dictadors va començar amb Raza, pel·lícula dirigida el 1942 per José Luis Sáenz de Heredia, cosí de José Antonio Primo de Rivera, basada en una història escrita per Francisco Franco Bahamonde. En Franco. El Generalísimo. Vam continuar amb Général Idi Amin Dada: Autoportrait (1974), un documental basat en el dictador ugandès on s’agrada molt, moltíssim, on ell mateix es faria un fill o dos o tres i una bada sonora si fes falta. I un documental acollonant i imprescindible, ja que ens hi posem. La sessió va continuar amb una versió nazi de Titanic (1943) on vam fer una mica de trampa, ja que Hitler no hi va intervenir de manera directa, sinó que li va delegar la producció a en Goebbels. Titanic mai es va arribar a estrenar de manera oficial, ja que va arribar massa tard i de la manera com estava avançant la Segona Guerra Mundial no es va creure massa convenient de projectar pel·lícules de coses grosses enfonsant-se, per molt que els alemanys hi fossin els únics que hi feien alguna cosa heroica o tan sols humana. Mort a Anglaterra i mort als capitalistes.

Vam acabar la festa amb dos altres vells coneguts. Pulgasari (1985), produïda i producte directe de la ment de Kim Jong Il i un parell d’arcs de Sant Martí triples, i Fiasco (2008) l’enèsima presa de pèl de l’energumen banyolí. Si ens llegiu ja sabeu de què va Pulgasari.

Tot i que la Nit de Dictadors va ser curta tampoc hauria pogut ser gaire més llarga, ja que la vida del dictador és tan dura com efímera, i una vegada són deposats la seva obra acostuma a ser obliterada de manera ràpida. Això fa que les obres dels dictadors siguin difícils de trobar. Però què podríem trobar?

El Kim Jong Il no només va produir Pulgasari, sinó també Pibada i Han Nyeohaksaengeui Ilgi, i línies seves van contribuir a The Juche Idea, que segueix la història de la producció de Pulgasari.
En Fidel Castro, abans de ser l’home conegut amb el nom artístic de Fidel Castro, quan era estudiant universitari a Califòrnia, va participar d’extra en algunes pel·lícules de Hollywood, com ara Easy to Wed o Holiday in Mexico.
En Hosni Mubarak també va fer d’actor a Wadaa’ fi Elfagr, en Mobutu Sese Seko a Congo Vivo i en Josip Tito a 29. Novembar 1943 o al curt Prvi Maj 1947 Godine.
Fent una miqueta més de trampa podríem afegir-hi més produccions guionitzades per en Goebbels com Das Leben Geht Weiter, Kolberg o Wunschkonzert, la coneguda producció de Vittorio Mussolini (fill d’en Benito i aprofitant-se d’extres acollonits i militars) Scipione l’Africano o fins i tot Al-Ayyam al-Tawila, basada en una novel·la d’en Saddam Hussein himself.

Us repto a trobar-ne qualsevol de les que he anomenat i no es van incloure a la Nit de Dictadors. Si en trobeu alguna que no sigui Scipione l’Africano, de la qual us en podria deixar tres versions, no us flipeu, quedem el dia que us vagi bé i la mirem. Quedem. Sense votacions ni mariconades. El beure el porto jo. I els deixos dictatorials, què collons, també.

Tags:
No Comments

Post a Comment