web analytics
 

racó cinèfil.21

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Sitges. Seh. Neh. Meh.

raco_cinema_21
Demà divendres s’inaugura la quaranta-setena edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, Sitges 2014. Fins al diumenge 12 d’octubre es projectaran un total de tres-centes deu produccions a les diverses pantalles del festival, quaranta de les quals pertanyen a la Secció Oficial Fantàstic a Competició i dotze són produccions o coproduccions catalanes, entre les quals [REC] 4, que inaugura el festival, i L’Altra Frontera i La Distancia, que formen part de la secció oficial. Intentarem fer un petit recorregut pel que desperta més interès d’aquesta edició, però també pel que ens genera un rebuig més visceral. El meu plural majestàtic i jo us hem fet aquesta llista que esperem que us sigui útil i que gaudiu.

10 TÍTOLS QUE NO ENS VOLEM PERDRE
La millor manera d’encarar Sitges és tenint ben clar què ha de vertebrar el nostre pas pel festival. Les pel·lícules dels nostres directors preferits, les apostes fonamentades i els cops a cegues, les intuïcions, les mitomanies i els èxits precedents.

The Babadook: Darrerament qualsevol pel·lícula de terror australiana ens crida l’atenció. Les pel·lícules de por protagonitzades per nens acostumen a sumar punts. Amalgamem aquests dos ingredients i sumem-hi ser considerada la millor pel·lícula al Fright Frest i el resultat és… el pitjor malson infantil imaginable.

Maps to the Stars: En menor o major mesura tots tenim un grup de directors que ens són intocables, que sabem que facin el que facin ens ho faran passar bé i ens satisfarà d’una manera o altra. Fa més d’una dècada recordo fer una escapada llampec a Sitges des de l’Empordà amb l’únic propòsit de veure-hi una pel·lícula d’en David Cronenberg. Aquest any tampoc hi faltaré.

The Rover: L’apocalipsi té tantes cares com ens puguem i vulguem imaginar-nos. Pesta, guerra, explosions, coses nucelars, virus, crisi energètica… col·lapse econòmic. Quan els bancs ens deixin sense res pot ser que ens trobem que l’únic que ens queda és el nostre meravellós cotxe. Què faríeu, per recuperar-lo?

The Signal: Fa uns anys, tampoc gaires, una de les pel·lícules que més ens va cridar l’atenció de Sitges va ser Love, una història abstracta i molt estètica a cavall de dues èpoques molt diferents. Va ser una decepció bastant gran. Aquest any el seu responsable torna, i tornem a estar ben enllaminats amb el que pugui portar-nos.

Burying the Ex: El director de Gremlins, que també serà projectada i on també esperem ser amb els calçotets al cap, clausura el festival amb la seva darrera pel·lícula. Que sigui una comèdia de zombis resulta bastant irrellevant. La volem veure. Punt.

Over Your Dead Body: Un dels noms que sempre s’han de marcar bé a l’hora de fer un planning de Sitges és el d’en Takashi Miike. Prolífic, extrem, violent i divertit, qualsevol de les seves fascetes o combinacions d’elles són suficients per captar l’atenció de qualsevol i eclipsar tota alternativa. A Sitges sempre hi volem com a mínim un Miike. Aquest any n’hi ha dos, i el cos ens demana escollir aquest.

Dear Dictator: No hi insistiré perquè no em prengueu per un obsès de les dictadures i de la família Kim, però la promesa de veure Corea del Sud amb ulls de Corea del Nord (Corea és una, i no cinquanta-una!) és massa temptadora com per deixar-la passar de llarg.

Tusk: Fa dos anys un dels responsables, des de la comèdia, de l’auge del cinema americà independent, va fer un gir completament inesperat a la seva carrera. La primera pel·lícula de terror d’en Kevin Smith ens va agafar a tots a contrapeu i va endur-se el premi gros d’aquella edició. No em cansaré de defensar Red State en tots els aspectes i no em cansaré de fer cua per veure el que promet ser una versió (semi)seriosa i bona de The Human Centipede (de la qual en sóc prou fan com per tenir-ne una imatge icònica pintada a la paret del despatx, no fotem).

Under the Skin: Sóc plenament sincer si afirmo que m’agrada bastant més la meva parella (a qui aprofito per saludar, i també al meu sogre) que no pas l’Scarlett Johanson, però entenc que veure aquesta darrera en pilotes us farà córrer al cinema a molts i moltes. A la sortida farem una taula rodona per debatre si té cel·lulitis i en quina posició us la faríeu més.

Hard to be a God: Més dur que ser un déu és menjar-se una pel·lícula russa en blanc i negre de tres hores, basada en una obra literària prou icònica, filmada en blanc i negre al llarg de deu anys. Hi ha algú que em defineixi més bé “imprescindible”?

10 TÍTOLS QUE NO VOLEM PATIR
A vegades no ens agrada avorrir-nos. Potser no ens agrada pator dolor. O adormir-nos. A cagar-nos en la puta mare que va parir el director i tot el seu cony d’ascendència fins la dissetena generació. A vegades ja m’enteneu. A vegades no vull haver de mirar això.

La Distancia: Poques produccions cinematogràfiques catalanes hi ha com perquè ens hagin de treure les ganes de voler-ne més com ho va fer Finisterrae. Però no siguem catastrofistes, que tot pot empitjorar.

Cròniques de Misteris: Avui és el nostre aniversari. Fa vint anys justos que el meu jo adolescent li va cridar “cony de farsant!!” a la ràdio. Jo continuo sent igual de malparlat i de carcant, però en Sebastià d’Arbó continua tenint un programa de ràdio.

R100: El meu amor per en Matsumoto és infinit. El que m’ha fet gaudir amb Shinboru no ho sap ningú i ho podeu intuir un grapat de persones. Però no. Prou. No tinc cap intenció d’anar a veure una pel·lícula que no té cap interès i que a més fot mesos que volta editada en DVD per tot el puto món.

Réalité: Gairebé el mateix que he dit d’en Matsumoto ho podria dir d’en Dupieux. M’ho he passat teta amb Rubber i el no-reason, però és probable que haguem raspassat un punt de no-retorn en la nostra relació. Prou Quentin, ets un pesat.

Kiki’s Delivery Service: Som bipolars. Per una banda idolatrem en Miyazaki i totes les seves pel·lícules. Mononokes, Chihiros, Porcos… totes. Per l’altra ens la posa molt dura en Takashi Shimizu, amb les seves cinquanta versions de Ju-On o fins i tot amb Marebito. Que el segon vulgui fer una versió en imatge real del conte que ja havia adaptat el primer… miri, ja el trucarem i parlem del tema.

Zombeavers: prou animals assassins, per compassió. Hem gaudit taurons a mils i piranyes i anacondes i koales i rat-penats i llimacs i conills i tot puto clade que us pugueu imaginar. Ho hem gaudit tot tant que ja no ens queden animals per témer o per riure en veure’ls matar i menjar humans. No volem castors zombis. Si us n’ofereixen digueu “No, gràcies!”.

Goal of the Dead: Hahahahahahahahhhhahgsgafshg!! Futbolistes zombis!!!11!!!11 Hahahahah-ha-ha-h-a-aa… Va, deixem-ho o ens hi farem mal.

ABC’s of Death 2: Normalment no em considero una persona rencorosa. Però. Però el que em van fer passar a ABC’s of Death no ho oblidaré mai. Va ser l’última pel·lícula que vaig veure aquell any a Sitges i… sa puta mare. Sabeu? Sa. Puta. Mare. I eren 26. Vint-i-sis mares (potser vint-i-una, va).

Wetlands: Una adolescent alemanya té hemorrides! Hahahahahahahaa! (Fa rissa pel porno alemany, suposo) Va, prou, que per fantàstiques que siguin les seves morenes puta necessitat tenim de perdre el temps amb això (i les butaques del Prado són a cosa menys hemorrhoid-friendly on mai m’hagi assegut).

Tales From the Crypt: The Demon’s Knight: Tenim quinze anys? Que aixequi la mà qui tingui quinze anys. Molt bé. Els de la mà enlaire, cap a Tales From the Crypt. La resta, seguiu-me ordenadament a fer cerveses.

10 TÍTOLS QUE NO SABEM SI ENS VAN O SI ENS VÉNEN O SI NI UNA COSA NI L’ALTRA

[REC] 4: Ens va deixar d’interessar al final de la primera part. La segona la vam veure per inèrcia. De la tercera n’hem vist fotos i “coses”. La quarta. Sí, oitant.

Amor Eterno: En Marçal Forés va convèncer algú rellevant que tenia coses interessants per explicar. La seva segona pel·lícula se’n va de cruising a Montjuïc. Ahà. Molt bé.

Taller Capuchoc: A veure, Miguel Niguera, ets tan putament pesat que si em va bé d’horaris i he begut prou vindré a veure què expliques. La condescendència me la fotré pel cul, no pateixis (si vinc).

Monsters: Dark Continent: La primera ens va cridar l’atenció sense acabar de captar-nos-la, deixant però la sensació que la culpa de tot plegat era nostra. Tenim reserves fonamentades a l’hora d’afontar-ne la seqüel·la.

The Double: Dostoevsky i Ayoade. Un ens fa por. L’altre encara no ens mereix prou respecte, tot i l’interès que ens desperta amb la seva feina prèvia a Submarine i The IT Crowd. Continuarem pensant-hi.

I Origins: Es fan poques pel·lícules de biòlegs moleculars. Es fan massa pel·lícules new age. Deixem-ho en empat i fem el que ens surti bioquimicament dels ous.

Predestination: Viatgers del temps, australians, l’Ethan Hawke i els germans Spierig? M’ho estic pensant per pur compromís.

The Tribe: Una sensació unànime en d’altres festivals, una pel·lícula titllada d’opressiva i servida en llenguatge de signes i sense subtítols. No sé què em reté a l’hora de fotre’m els calçotets al cap i llançar-me a fer cua, però és alguna cosa molt potent.

Adieu au Langue 3D: Que aixequi una mà qui cregui que en Godard encara viu. Ara que aixequi l’altra mà qui pensi que en Godard NO txotxeja. Els de les dues mans alçades, guardeu-me lloc a la cua.

Aux Yeux Des Vivants: À l’Intérieur diu clarament que he d’estar estèticament entusiasmat. Livide diu clarament que he de ser estèticament caut. Aux Yeux Des Vivants diu clarament que no sé què he d’estèticament esperar.

 

Ara ja ho sabeu. A partir de demà mateix ens trobareu als dos, el meu plural majestàtic i a mi mateix, a les cues d’Auditori, Retiro i Prado. Entre pel·lícula i pel·lícula sobrevivim a base de cervesa, de manera que ja sabeu què us toca.

No Comments

Post a Comment