web analytics
 

racó cinèfil.o1

Ahir es va presentar el nou disseny de racó català, del qual seré part activa amb una secció setmanal on parlaré de cinema.

Anirà apareixent un nou Racó Cinèfil cada dijous. Sense una línia editorial predefinida, difusa com l’autor, no us estranyi que una setmana parlem de les estrenes, la següent la dediquem a westerns comunistes i la de més enllà repassem pel·lícules amb mol·luscs assassins. Per començar, aprofitant la nova cara del Racó i l’estrena aquest divendres del nou Godzilla, el primer Racó Cinèfil jo i el meu plural majestàtic el dediquem a reboots i remakes.

Us el deixo aquí, però fa més patxoca al seu raconet.

raco_cinema_01

De tant en tant toca fer un rentat de cara. Actualitzar la paradeta, fer endreça i tornar-s’hi a posar com aquell qui no vol la cosa. Això val tant per Racó Català com per d’altres coses més modestes. Com ara el cinema, si hem de posar un exemple així a l’atzar.

Sense ser un fenomen ni de bon tros nou és cert que els darrers anys l’allau de remakes i reboots han assolit l’estatus d’epidèmia, escapant tot control i sent responsable d’autèntiques barbaritats que en cap cas poden ser plenament compensades pels encerts majúsculs que van apareixent ara i adés. El despropòsit de tot plegat comença ja en un punt tan bàsic com la terminologia emprada. El  ràpid desgast patit pels remakes sembla haver convertit la paraula pràcticament en proscrita, en un factor que en lloc de cridar la gent a les sales de cinema aconsegueix l’efecte contrari, cosa que ha desembocat en un canvi terminològic absurd. Ei, que ja no refem pel·lícules, ara les reiniciem!

Podem acceptar que un remake consisteix a refer una pel·lícula prèvia mantenint-ne l’eix argumental principal, mentre que el reboot no només aprofita els fonaments de l’obra de partida per construir-ne una de nova sinó que ho fa amb la intenció de ser el punt de partida d’una mitologia potencial. Pel·lícules com Batman Begins (2005), Casino Royale (2006), The Amazing Spider-Man (2012) o la imminent Godzilla (2014) tenen en comú que aprofiten la tirada d’una sèrie de pel·lícules o de material divers previ per cridar l’atenció i servir-se d’una base sòlida de fans, mobilitzant-los amb l’esperança de tenir-los consumint un parell de seqüeles i el màxim número de productes associats possible.

No és curiós que el gènere que més ha patit aquest fenomen sigui el cinema fantàstic, pràcticament en qualsevol de les seves manifestacions. Des de la reformulació de The Texas Chainsaw Massacre (2003), amb més sang, més mamelles, més sal a les ferides però significativament amb menys ànima, el terror, la ciència ficció i els superherois han sigut, amb més o menys èxit i conveniència, dianes recurrents. El fan del cinema fantàstic és un espectador fidel i amb tendència a la mitomania, una presa dolça i llaminera. Així, trobem per una banda despropòsits maldestres i sense sentit que ni havia demanat ningú ni necessitaven cap mena d’actualitació del missatge, engendres fets amb desgana com Total Recall (2012) o A Nightmare on Elm Street (2010). A l’altre extrem, bones actualitzacions d’històries maltractades pel pas del temps, posant-les al dia i adaptant-les a una narrativa actual, com ara Star Trek (2009) o Rise of the Planet of the Apes (2011). Entremig però, els llimbs freds on cau el que no aconsegueix escalfar prou, on hi ha Halloween (2007), Piranha 3D (2010) o Man of Steel (2013). Un oceà de sí però, que potser no caldria però per un motiu o altre tampoc emprenya.

Però no fotem. Tot i els perills que comporta, reinventar-se és necessari.

Tags:
No Comments

Post a Comment