web analytics
 

racó cinèfil.o3

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català. Aquesta setmana aprofitem l’estrena de Big Bad Wolves per parlar de tortures.

Jo vaig matar Kennedy

raco_cinema_03

No us deixeu enredar, aquesta no és una setmana de princeses de somni. És una setmana de caputxetes. És setmana de llops. De Big Bad Wolves (2013). Una joia israeliana violenta, de moralitat difusa, bruta i farcida d’un humor negríssim  que va merèixer el premi a millor direcció al passat Festival de Cinema de Sitges. Els ingredients de treball són tan simples com una filla desapareguda i en perill evident de mort, un psicòpata o dos o tres o quatre, corda, martell i un bufador. I una butaca còmoda. O dues.

Tot i que darrerament sembla haver anat remetent lleugerament, un dels fenòmens que ha marcat el gènere de terror durant la darrera dècada és l’anomenat torture porn. Des de l’estrena de Hostel (2005), a base de talls, cops i desmembraments gratuïts hem anat no només insensibilitzant-nos sinó, molt més greu encara, perdent de vista la utilitat i manera d’utilització de les tortures. Més enllà del simple gaudi de psicòpates i similars, tot i que innegablement s’ha de ser necessàriament desequilibrat per tal de torturar algú, la tortura en totes les seves manifestacions s’ha utilitzat des de l’alba de la civilització amb finalitats diverses.

De totes elles, la primera que ens vindria al cap és l’obtenció d’informació o d’una confessió. Els llops ferotges de Big Bad Wolves (2013) tenen massa clara la culpabilitat de la seva víctima i només els cal que ell mateix la reconegui. De fet, n’estan tan segurs que no els costa gens deshumanitzar-lo i fer-lo patir tant com calgui perquè els digui el que volen sentir. Una estratègia bastant més que dubtosa, ja que com bé hauríem hagut d’aprendre al llarg dels segles (o precisament perquè massa bé ho hem après) aplicant el grau adequat de patiment qualsevol confessarà de manera sincera i convincent haver segrestat la caputxeta, haver orquestrat l’11S, haver matat en Kennedy o en Juli Cèsar. Interrogatoris on el suposat heroi acaba convertint-se en una bèstia més fosca que l’aparentment malvat interrogat, tal i com passa a The Dark Knight (2008) o, de manera menys fictícia, a Zero Dark Thirty (2012). Mètodes expeditius com els d’en Harry, en Dirty Harry (1971), o els d’en Vidal a El Laberinto del Fauno (2006).

El ventall d’opcions, a una i altra banda, és ben ampli. Tallant orelles com a Reservoir Dogs (1992) o arrencant botonets de caramel com a Shrek (2001). Rebentant-li els ous a en 007 a Casino Royale (2006) o a cops de martell a les dents com fa Oldboy (2003). Podeu segellar boques i tractar de virus com aquell qui és un Agent Smith qualsevol a The Matrix (1999) o podeu tractar càries sense anestèsia com un Marathon Man (1976) o fotre el cap dins de premses tal i com fa en Joe Pesci a Casino (1995) o fer kiri-kiri-kiri-kiri-kiri com a la malaltissa venjança d’Audition (1999), us pot quedar el cabell blanc de patiment com al protagonista d’Smuggler (2011) o acabar amb més ganes de medievalitzar culs que en Marsellus Wallace a Pulp Fiction (1994).

Però tot i que la tortura no és cultura sí que pot ser educació, i és que la segona gran utilitat que té el dolor és reeducar les ments díscoles. Ments com la de l’Alex de A Clockwork Orange (1971) o la d’en Sam Lowry a Brazil (1985), que de manera més o menys clara acaben enfilant el recte camí marcat pels qui saben què hem de fer i bonament ens ho transmeten. Perquè ara ens fa mal, però una trepanació a temps després l’agrairem. Pitjarem el play i direm altra vegada que sí a tot. Que vam fer caure les Torres Bessones i li vam rebentar el cap al president dels Estats Units. Que vam matar la Caputxeta Vermella. Que ho hem fet tot.

Tags:
No Comments

Post a Comment