web analytics
 

racó cinèfil.o4

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català. Aquesta setmana aprofitem l’estrena de Maleficient per adaptar una llista publicada a Kuu! i parlar de contes poc infantils.

Hi havia una vegada…

raco_cinema_04
Aquesta expressió ens transporta de manera inevitable de pet a la infància, quan tot eren prínceps i princeses i gent que eren feliços menjant anissos. Per sort (o no), hem anat creixent. Ens hem fet grans i els contes de fades ja no ens funcionen.
Al cinema li ha passat alguna cosa semblant. També s’ha fet gran, però es resisteix a deixar de banda les princeses, les fades i la màgia dels contes infantils. Així és com ens trobem vivint una invasió gradual d’adaptacions de contes encarades amb una perspectiva diferent, poc infantil. Amb sang i lluites, on les princeses porten armadura i els perills que han d’afrontar van més enllà del trencament d’un himen metafòric.

Després de l’èxit de pel·lícules com Snow White and the Huntsman (2012) més val que ens preparem per veure’n aparèixer més propostes (la majoria de les quals seran ridícules, però de les quals amb una mica de sort en salvarem algunes de grat). Per exemple, aquesta mateixa setmana ens arriba a les pantalles Maleficient (2014), on ens posarem de banda de la bruixa de la Bella Dorment. Però tot i que aquest enfocament es troba més viu què mai no és (ni molt menys) un fenomen novedós.
Fa ben poc vam poder veure Sleeping Beauty (2011), que tot i que no vindria a ser exactament una adaptació del conte (bé, no ho seria de cap de les maneres), acaba resultant un retrat gairebé freudià de què hagués fet el príncep en trobar-se la Bella Dorment això… adormida.

Però el conte més universalment conegut sigui segurament el de la Caputxeta Vermella. A The Company of Wolves (1984) la metàfora que s’amaga rere la Caputxeta i el llop és tan evident com temptadora. Aquí, convenientment s’acompanya la Caputxeta d’homes llop, fent aflorar de manera encara més directa el conte de la menstruació i els depredadors que “se’ns” volen follar les filles. Per sort, la manca de subtilesa ve acompanyada d’una execució perfecta, creant una pel·lícula genial.

Aprofitant l’estela dels personatges fora de context (The Brothers Grimm (2005) o Abraham Lincoln: Vampire Hunter (2012) vindrien ràpidament al cap), vam haver de sofrir a l’aberrant i insuportable Hansel and Gretel: Witch Hunters (2012). Curiosament, Corea del Sud és un país on s’han fet força adaptacions i posades al dia des d’un prisma fantàstic i de terror de contes clàssics europeus. Com a mínim, és un fet que crida l’atenció i fa mirar coses com Henjel gwa Geuretel (2007), un Hansel i Gretel modernitzat i tenebrós, amb interès.

En Polzet, la Sireneta, en Peter Pan, la Bella i la Bèstia o la Venedora de Llumins, cap conte s’escapa de les adaptacions més o menys adultes. Tot el que sigui enfosquir, treure sucre i diabetis i afegir-hi sang i fel és sempre benvingut. Com sempre, la merda més infecta conviu amb autèntiques obres mestres i ens correspon a nosaltres destriar el gra de la palla. Però pas patiu.
Ja som grans.

Tags:
No Comments

Post a Comment