web analytics
 

racó cinèfil.o6

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Aquest títol l’hauria de ratificar una majoria de dos terços

raco_cinema_06
El camp de batalla en el qual es van convertir els carrers de Sants aquests darrers dies inicialment em van fer venir al cap futurs distòpics amb societats controlades per estats policials, sotmeses a una oligarquia que fa i desfà segons la seva única conveniència. Durant pràcticament tota la història del cinema n’hem pogut veure exemples més o menys memorables, començant amb la societat de treballadors semiesclavitzats de Metropolis (1927) i passant necessàriament per Equilibrium (2002), V for Vendetta (2005) o Elysium (2013), hereves directes de 1984 i Un Món Feliç.

El camí de la societat occidental durant les dècades recents ens ha fet tornar a veure un futur negre, violent i profundament militaritzat o policial, un fenomen al qual el cinema no n’ha sigut aliè. La caiguda de les Torres Bessones el 2001 van marcar un punt de no retorn, però el camí ja havia sigut iniciat bastant abans. Soylent Green (1973), Mad Max (1979), Blade Runner (1982) o Brazil (1985) ja ens presenten societats en les quals de ben segur preferiríem no viure, i d’altres propostes una mica més recents, com ara Starship Troopers (1997) o Gattaca (1997) no ressalten precisament per la seva representació idíl·lica de la societat futura.

Aquest darrer cas potser resulta especialment interessant, ja que el que es presenta aparentment com una societat avançada, perfecta i asèptica s’acaba evidenciant com profundament desigualitària i eugenèsica, provocant-nos i reptant-nos a qüestionar què tindria de desitjable i què reprovable una societat d’aquest estil i, sobretot, si aquest judici es pot fer de manera absoluta i sense caure en la subjectivitat tramposa.

Veiem com podem trobar fàcilment multitud d’exemples de representacions d’un control ferri del govern sobre totes les manifestacions socials. La vida, la mort, la reproducció, el treball o el pensament. Absolutament tot és una diana potencial del control per part del govern. Segurament ben pocs voldríem viure en societats d’aquest estil. La majoria preferim l’hedonisme i alguns lluiten per la possibilitat d’una insula Utopia autogestionada.

Tot i que menys habituals, sobretot en els darrers vint anys, també trobem exemples cinematogràfics de formes d’organització per aquesta altra banda. Retrats de comunitats a les quals no els falta de res, com ara la que es troba el protagonista de The Time Machine (1960) o on viuen els de Zarzoz (1974) o Logan’s Run (1976). Però com molt bé sabem, absolutament res ens és gratuït, i si el preu per una vida tranquil·la i plena de plaers no ve per una banda de ben segur que ens vindrà per una altra.

Així, quan l’hedonisme no ens aboca a una mort prematura, veiem com l’autogestió ens aboca a l’Edat Mitjana. Pel·lícules futuristes com Reign of Fire (2002) o Doomsday (2008) situen les seves societats tancades i autosuficients en un entorn pseudomedieval on fins i tot acaben trobant simulacres de reis absolutistes, cosa que ens fa entroncar amb certa manera amb les distòpies de què parlàvem al començament. I en vistes de les possibilitats que sembla haver-hi jo, ara i sempre, de totes les societats possibles m’acabaré quedant amb la presentada a Monty Python and the Holy Grail (1975). Res d’autocràcies autoperpetuadores ni de dogmes imperialistes caducs que perpetuen les diferències econòmiques i socials. Res de violència inherent al sistema. No.

Sí a les comunes anarco-sindicalistes. Alternem-nos setmanalment com a representants executius i prenguem decisions de manera consensuada i ratificada per assemblees quinzenals.

Jo voto que sí.

Tags:
No Comments

Post a Comment