web analytics
 

racó cinèfil.o7

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Agitat, no barrejat

raco_cinema_07
Hi ha certes coses que més val no barrejar. Analgèsics i maquinària pesant. Infants i catolicisme. Drogues i antidisturbis. Esport i cinema.

De ben segur que qualsevol de vosaltres em sabria llistar un grapat de bones pel·lícules centrades d’una manera o altra en el món de l’esport, però això no amaga la realitat que serien l’excepció dins d’un oceà de mediocritat telefílmica on la norma són les històries de superació o els biopics de tercera. A més, en el cas del futbol, el fet que als Estats Units sigui un esport de quarta categoria fa que el seu paper al cinema sigui encara menys rellevant. Si volem veure pel·lícules centrades en el futbol cal anar a l’origen de tot plegat. Bend it Like Beckham (2002), Looking for Eric (2009), The Damned United (2009) o Rise of the Footsoldier (2007) tenen en comú ser britàniques i totes elles es podrien considerar d’una o altra manera dins del grup de les excepcions. Però també la trilogia Goal! (2005, 2007, 2009) ho és, de britànica, i tot i la seva ànima de megaproducció la seva tercera part ja ni tan sols va arribar als cinemes.

En tot el món només hi ha una persona que pugui barrejar futbol i cinema. En Vinnie Jones. Principalment perquè l’excentral del Manchester United, reconvertit en actor una vegada retirat, encara ens enviaria fàcilment els lligaments creuats a Hollywood en el cas que ens atrevíssim a qüestionar-lo. Tot i això, tampoc seré jo qui es posi a parlar malament de The Midnight Meat Train (2011), Snatch. (2000) o Survive Style 5+ (2004). Sobretot d’aquesta darrera, una petita joia (més) de l’absurd oriental, on en Vinnie és un assassí a sou obsessionat amb el paper que té cada persona a la vida. A part d’ell, en cinc línies paral·leles hi podem veure una noia immortal, un pare hipnotitzat o una bonica història d’amor amb la seva pròpia banda sonora.

Tot i que encara li falta molt terreny per atrapar el beisbol, al Japó el futbol s’ha anat fent bastant popular, tal i com ha passat de manera més recent també a la Xina. Als dos països s’ha aprofitat cinematogràficament com a mínim en dues comèdies perplexitzants. A una banda del Mar del Japó l’Stephen Chow es va convertir en un dels primers fenòmens de les descàrregues de pel·lícules amb Shaolin Soccer (2001), on un monjo shaolin aprofita les arts marcials per convertir-se en un superheroi del futbol. Uns efectes especials caricaturescos la van acostar al terreny de l’anime, permetent veure jugades que només s’havien vist a Oliver i Benji o a Bola de Drac. A l’altra banda, l’aportació nipona al futbol cinematogràfic va venir servida per en Minoru Kawasaki. Recordeu aquest nom. Kani Gôrukîpâ (2006) és una altra comèdia, en aquest cas protagonitzada per un porter capaç de la més gran de les superacions personals. Oh. He dit “personal”? Crec que he oblidat mencionar que el porter protagonista és un cranc gegant. Kani Gôrukîpâ ens mostra com viu. Com juga. Com estima. En Minoru Kawasaki és també el responsable d’Ika Resuraa (2004) i Koara Kachô (2005), protagonitzades per un calamar que fa lluita lliure i un koala oficinista sospitós d’assassinat, respectivament, de manera que la idea d’un cranc futbolista de cop esdevé més normal.

Mentre acabo de polir aquest article la selecció espanyola de futbol acaba de perdre amb amb la xilena, acomiadant-se així per la via ràpida del mundial de Brasil. Demà (avui) ho celebraré posant-me la meva samarreta de l’autèntica roja, commemorant així de passada la presència de la selecció nordcoreana al passat mundial, i amb un visionat de Los Ases Buscan la Paz (1955).

Tags:
No Comments

Post a Comment