web analytics
 

racó cinèfil.o8

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

De cul a boca a cul a boca a cul i etcètera

raco_cinema_08

El cinema és ficció. En això hi podríem estar més o menys d’acord fins que la ficció no ens trepitgi la nostra realitat. Som capaços d’acceptar els sabres làser o els superherois voladors si no som físics. Podem dir que sí a batalles de Troia o la descoberta d’Amèrica si no som historiadors i podem hibridar humans amb extraterrestres de sang àcida si no som biòlegs. Podem mirar pel·lícules si no sabem els secrets del cinema. El cinema, tal i com ho és el teatre, la literatura o qualsevol manifestació artística, és l’art de l’engany. Ens posem a mirar una pel·lícula, a llegir un llibre o contemplar un quadre i ens hem de preparar a ser enganyats, a veure la realitat a través d’un filtre que no ens és propi.

Però què passa quan el filtre se’ns solapa amb el nostre camp de coneixement? Podem veure Troy (2004) sent historiadors? Inception (2010) si som arquitectes o Splice (2009) si som biòlegs? Tota pel·lícula ens obliga a posar en suspens els nostres coneixements i fer una mena de vot de castedat conscient, el que acadèmicament s’anomena el willing suspension of disbelief. Poso el meu descrèdit sobre l’altar de sacrifici a mercè de les hordes bàrbares que no tenen ni puta idea de què va el tema.

Jo, per formació, sóc biòleg. Puc pretendre parlar de cinema, de guions, de narrativa i d’interpretació, però són temes que em resulten aliens. Jo hi entenc de reaccions enzimàtiques, de bacteris, de virus, de grups sanguinis i de ta puta mare. De Gattaca (1997) i d’Outbreak (1995). Jo sé de què parla Bad Biology (2008). O no.

Perquè per molts coneixements que tingui, per molta tesi que hagi escrit i defensat, per molta biologia molecular que em foti cul amunt, quan m’assec amb una pel·lícula davant dels ulls intento posar la professionalitat en tercer terme. Ja tindré temps de cagar-me en la pseudociència, els híbrids d’humà i animal, els virus mutants i les polles autoconscients. Quan treballo ja sé que res d’això és real, que res d’això existeix. Però precisament és el que li demano al cinema. Que, per un moment, m’allunyi d’aquesta realitat que massa bé conec. Que em faci creure que puc fotre la polla a qualsevol forat. Que tothom qui odio explotarà en el més gran dels dolors. Que en Brad Pitt porti faldilleta i que quan somiï tot es plegui.

Tags:
No Comments

Post a Comment