web analytics
 

Ravenous

4

De directores de cine, en femení, n’hi ha més aviat poques. Les que menys, les que s’atreveixen amb el cine de terror. Per aquesta raó, quan em van recomanar Ravenous, dirigida per una tal Antonia Bird, no vaig poder evitar experimentar una certa curiositat.

De westerns d’horror n’hi ha més aviat poquets, tot i el potencial de tan notable combinació. Per aquesta raó, quan em van recomanar Ravenous, i tot recordant alguns precedents (The Burrowers, Dead Birds), més o menys encertats però prou interessants, no vaig poder evitar experimentar una certa curiositat.

Més endavant la curiositat es va convertir en autèntica expectació: a les ordres de l’Antonia treballaven en Guy Pearce (Memento, Death Defying Acts, The Proposition), Robert Carlyle (48 Weeks Later, Trainspotting, The Full Monty), Jeffrey Jones i Jeremy Davies, entre d’altres, tots ells actors amb prou pes específic.

Així que engego la pel·lícula i trobo una imatge excepcional donant cos a una solvent història basada en el mite del Wendigo. El Wendigo, senyors, me’l va presentar per primera vegada el mestre H. P. Lovecraft (Ithaqua). Es tracta d’un dimoni americà antropòfag que pot materialitzar-se en forma d’home o bèstia i que te tendència a posseir els desventurats que practiquen el canibalisme.

Sí, oi? Western d’horror amb caníbals i dimonis ancestrals encarnats per actors convincents. Apa que no!

Doncs no.

Malauradament, la pel·lícula fa fallida cap al final de la seva primera meitat. No sabria dir si és per la musiqueta que posen a algunes seqüències (Antonia, maca, vols dir que calia?) o per lo absurd de la deriva d’alguns personatges, altrament, completament insubstancials. S’aborden plantejaments morals innecessaris i s’atura contínuament la línea d’acció principal. S’abusa a deshores de l’efectisme de la sang i la carn. I etcètera.

Una gran llàstima i pena, però, Antonia, jo no et compro.

Tags:
No Comments

Post a Comment