web analytics
 

Riddick

4

La tercera entrega de les aventures i desventures d’en Richard B. Riddick, és calcada a la primera a partir de la segona meitat de cinta, amb la diferència de que els bitxos-lletjos-que-mosseguen s’animen a sortir i endrapar tot el que es belluga amb la pluja (a la primera pel·lícula el detonant era la foscor). La primera part tampoc és que aporti gaire res a la nissaga: en Riddick es refà de la darrera trompada, desprès de que els Necromongers que l’havien proclamat emperador a la segona (tampoc gaire brillant, sigui dit de pas), el traeixen i donen per mort en un planeta perdut de la mà de Déu.

Bé. Ja hi som. Ara què?

Aquest Riddick (Vin Diesel), notablement més encarcarat i prepotent que el de les altres pel·lícules, retroba l’animal que porta a dins (es veu que ho necessitava, després de “socialitzar-se” en excés, cardant amb quatre o cinc ties per dia, que això corromp a qualsevol), mentre es passeja despullat (?) per un planeta ple de bèsties horribles (bé, no, ni tan ple, ni tan horribles), i encara té temps de domesticar una espècie de dogo-hiena al que agafa molt d’afecte. Marica…

Tot i que el concepte i personatge de Riddick encara mola molt, a cada entrega que presenten des d’aquella quasi rodona Pitch Black, el caràcter va perdent fredor, magnetisme, i aquella aura de temible misteri que l’envoltava al principi. S’està “socialitzant” massa, ves. O potser és l’edat. Tots ens fem grans, fins i tot els personatges de ficció. Especialment els personatges de la ficció cinemàtica, quan els encarnen actors de carn, pell, greix i ossos.

No Comments

Post a Comment