web analytics
 

Snow White and the Huntsman

7

Com que ahir em sentia d’un optimista temerari, vaig posar-me a veure Snow White and the Huntsman del tot convençut que me’n penediria fort (sí, cert, el meu optimisme no dóna per més). Ans al contrari, vaig descobrir-me gaudint del viatge, submergit en aquest món de fantasia que pel·lícules com, per exemple, El Hobbit, The Lord of the Rings i, molt abans, Willow, contribueixen a recrear i nodrir. El món de la fantasia medieval, el país de les fades, els fullets, els nans, ogres, bruixes, princeses, prínceps, guerrers, reis, encanteris, boscos embruixats, animals fabulosos, i tot aquest imaginari que fa tan feliços als que, de petits, miràvem encisats, completament bocabadats, The Storyteller… Ostres, recordeu The Storyteller? Gran, molt gran (tot i que no m’atreviria a verificar-ho ara).

La pel·lícula en qüestió fa ús d’aquest món amb molta resolució, i reforma (hom diria que transforma) el compte de la Blancaneus per tal d’apropar-ho a una audiència més adulta, però sense limitar-se a aquesta. Una Charlize Theron molt còmode en el seu paper de bruixa, reina MILF gelosa i malvada que perd la joventut i la bellesa i, amb elles, el seu poder (potser s’hi sentia un xic identificada, ves a saber), i en Chris Hemsworth fent de… d’ell mateix (amb una destral), donen un cert ganxo a la història. Malauradament, la protagonista que fa de Blancaneus, la de la patada a la boca, seleccionada, molt probablement, per atreure un públic menys… adult, ho esguerra tot una mica amb la seva insuportable manca d’esma.

Em quedo amb la temible bruixa, els nans, el trol i les fletxes, i resolc: què collons! M’ho he passat d’allò més bé!

No Comments

Post a Comment