web analytics
 

Summer of Blood

5

No trobo a la moda del cinema indie fantàstic absolutament res de nou. Em sembla un producte igual d’eixelebrat que el cine més comercial, dirigit, no al consumat menjador de crispetes, si no al modernet gafapasta de torn. Conté lleus elements de ciència ficció, terror o fantasia amanint la comèdia, el romanç o el drama més recurrent, de ràpid consum, gairebé sempre, carregat d’ironia i d’una sàtira digerible perquè el guais de torn pugui sentir-se superior a l’aficionat old-school, que no necessita excuses pseudointel·lectualoides per gaudir d’una bona història.

Summer of Blood la història és mínima: un desagradable sòsia turc d’en Woody Allen, amb corrípies verbal i obsessió pel sexe, és mossegat per un vampir i, figura’t, es passa la resta de metratge follant, intentant reconquistar la seva ex-parella i parlant pels descosits.

Realment, és l’enèsima comèdia romàntica indie disfressada de cinisme i amargura. És com si a The Adiction li traguessin la manca de moralitat i el nihilisme i els substituïssin per referències filosòfiques i cultura pop popular (John Lennon, Michael Douglas, Culture Club), ho adobessin amb acudits sexuals amb el protagonista (estil Farrelly Bros) i li fotessin un cotó de sucre pel…

Però escolta, això només és la meva opinió: si t’agrada el pop, el teu festival favorit és Sundance i consideres obres mestre films com Safety Not GuaranteedCold WeatherBaghead o About Time, podries trobar l’Onur Tukel el teu next hype. En el meu cas, tot i riure amb alguns dels diàlegs, el passotisme, la superficialitat i la feixuga xerrameca buida de Summer of Blood només va aconseguir treure’m de polleguera i avorrir-me mortalment.

No Comments

Post a Comment