web analytics
 

The Changeling

7

Cada cop em fot més mandra mirar pel·lis de fantasmes. És com si el model s’hagués esgotat; com si les noves tecnologies retallessin la ficció recreada en la faràndula dels ens incorporis i les cases encantades. Les noves aportacions no m’arriben al moll de l’ós, almenys no com ho feien (i encara fan) les produccions dels segle passat (The Entity, The Exorcist, The Changeling, The Shinning, Child’s Play, Christine, Poltergeist, etc.).

Em vaig avorrir soberanament amb Haunter. Dins el subgènere, per cada títol mínimament convincent (Sinister, Oculus, Dark Water), n’hi ha dotzenes que no ho són gens. Curiosament, gran part de les històries de valor s’ubiquen al passat (The Exorcism of Emily Rose, El Espinazo del Diablo, The Woman in Black, The Others, Insidious), com per reforçar la idea de que a l’actualitat no queda lloc pels fantasmes ni les cases encantades. Malaguanyada, doncs.

Com a consumidor indolent de pel·lícules de terror crec que el secret d’una bona pel·li de fantasmes radica, més que en qualsevol altre, en l’equilibri entre el que ensenyes i el que suggereixes. En aquesta balança de precisió juga un paper de pes la banda sonora, el tempo, el ritme al que feia referència en Jordi. La història de la casa encantada i els seus soferts inquilins ens la sabem tots prou bé. És, doncs, en el cóm s’explica que queda marcada la diferència entre la indiferència i el neguit, entre l’avorriment i la congoixa, entre l’èxit i el fracàs.

Com a The Exorcist, White Dog o The Thing, a The Changeling, amb aquest virtuós piano i la contrapartida dels exabruptes sonors de la temible mansió, és el so qui condueix i ajuda en la línea d’acció principal i, amb ella, esperona les sensacions que busquem quan mirem aquest tipus de cintes. L’efecte està garantit, i tot i les endebades del guió. Així, sí.

Tags:
3 Comments
  • jordi

    30 de juny de 2014 at 21:25 Respon

    megusta!
    (i com m’agrada ajudar a que The changeling sigui al lloc que li pertoca 🙂

  • Pere Tubert Juhé

    1 de juliol de 2014 at 19:23 Respon

    Haurem de discutir què consideres “pel·lícula de fantasmes”, Paco…

  • Paco Ortega

    1 de juliol de 2014 at 20:10 Respon

    Bé, aquí he estat lax amb la definició “pel·lis de fantasmes” i he inclòs qualsevol forma de possessió, demoníaca o no, que inclogui la participació d’un ens incorpori. I m’he quedat tan ample, tu!

Post a Comment