web analytics
 

The Dyatlov Pass Incident

3

El fals found footage (o metratge trobat) s’ha fet extremadament popular des de l’èxit sense precedents de The Blair Witch Project al 1999. L’aparent devoció actual a la tècnica cinematogràfica en qüestió es recolza, més probablement, en dos característiques inherents a la mateixa: facilita que l’espectador entri a la pel·lícula a través del mateix recurs que el POV (point of view), més utilitzat al món del porno, i que permet perspectives francament interessants (si ets capaç de superar el tema de… la… de la p… de la proporció), i redueix fàcilment les despeses de producció, parapetats en la naturalesa de la història i com s’explica. Més impacte amb menys diners. El somni de qualsevol productor.

Hi ha, però, una complicació molt a tenir en compte amb aquest tipus de format: això és, cóm justifiques que, en segons quines condicions, un mateix continuï gravant el que li està passant?

A [REC] (o el seu deplorable remake, Quarantine) ho ressolen tirant de la professionalitat dels dos periodistes implicats al sarau. A Cloverfield és menys evident que el nano segueixi gravant quan un monstre gegantí li passa per sobre, però encara ho justifiquen amb encert suggerint que és una resposta a la inusual situació d’estrès. Les cintes trobades a V/H/S salven amb comoditat aquest problema per la curta durada de cada una d’elles, i l’obsessió malaltissa per enregistrar-ho tot del propietari de les mateixes.

A The Dyatlov Pass Incident, però, el found footage no se sosté per enlloc, ni física ni conceptualment. Si encara fos això l’únic reprovable d’aquest, altrament, tediós i erràtic metratge, encara podríem sentir-nos prou afortunats. Però no. A evitar molt i molt fort.

No Comments

Post a Comment