web analytics
 

The Killing Room

5

Amb un plantejament prou similar al d’històries com Exam, La Habitación de Fermat, o, potser, Cube, The Killing Room aporta la novetat de que sabem perfectament què hi ha darrera el mirall, qui avalua la interacció entre el grapat de desconeguts que se les han de veure a venir, en aquest cas, tancats dins una habitació cruelment estèril i lluminosa. Són els bons dolents que tot govern ha de tenir per quan van mal dades. Els que no existeixen. Els que fan la feina bruta i, si cal, s’embruten les mans.

Són dos: el cap i la nova. Primer dia de la segona. Un altre dia més de tants pel primer. A l’altra banda, a l’habitació de matar, quatre pringats que necessiten la pasta que els han promès per participar en aquest petit experiment del que no saben absolutament res (evidentment, ni el nom que donen a la sala), però que, eh, la pela és la pela. Les cartes sobre la taula. Facin joc.

Fetes les presentacions pertinents, no s’estan d’hòsties i ja de bones a primeres introdueixen un factor de confusió prou contundent com perquè la trama es vagi desenvolupant tot soleta. Una bona empenta i avall. Malauradament, l’embranzida inicial va perdent força a mesura que es desenvolupen els fets. Algunes reaccions, tant per part dels observats com per part dels que observen, esdevenen forçades i, a estones, sense gaire sentit, com si estiguessin allargant el metratge sense intenció d’aportar més, o potser esperant que l’angoixa agafi cos i forma a l’espectador, que no és pas el cas. A més, la dualitat dins-fora trenca una mica la màgia, i un no s’acaba de posicionar, entre l’agonia i desconcert dels de dins i la meticulosa fredor dels de fora. I aquesta novatilla que sembla que no ho veu del tot clar però que, eh, la pela és la pela… Que sí, que ho intenten, i que el resultat no està tan malament, però també és cert que podria haver estat millor, molt millor.

Tags:
No Comments

Post a Comment