web analytics
 

The Last Stand (L’Últim Desafiament)

Un dels drames més terribles de fer-se gran és veure caure en decadència els ídols passats. Veure com tal cantant apareix mort de sobredosi en un lavabo de mala mort o pitjor encara, fa saltirons sobre l’escenari ben entrada la setantena, amb un equip mèdic a punt darrera el teló, situat amb l’estratègia d’un equip de mecànics d’F1. L’ídol de la teva sèrie de televisió preferida signant fotografies a cinc dòlars la unitat en convencions de fans de ciutats americanes suburbials. El més gran action hero dels vuitanta intentant aixecar lamentablement la cama mentre setze malvats cauen cap enrere de manera visualment entretinguda i auditivament estrepitosa.

L’escena inicial de The Last Stand ens situa de ple en aquest escenari decadent, amb un Arnold Schwarzenegger dominguero en pantalons curts i nàutiques. Antic policia estel·lar, després d’una carrera exitosa truncada de manera sobtada es va veure relegat de manera voluntària a un poble de mala mort del sud de Texas on el més trepidant que ha de fer és dir-li al terratinent de la regió que no deixi el cotxe davant d’una presa d’aigua. I no li fot ni cas. Així de puta és la decadència de l’heroi vuitantero.

Però podem estar doblement tranquils. Per una banda, en Schwarzenegger ja ha donat mostres suficients de la seva capacitat autoparòdica en el díptic The Expendables, sobretot a la seva segona part. Aquí aconsegueix mantenir el nivell en un paper que no es limita a explotar la comicitat del patetisme dels ídols vinguts a menys, sinó que serveix de perfecte homenatge a un món que ja no existeix i que sap assumir amb serenitat i dignitat que el seu temps ha quedat enrere. A més, una aproximació que ja per si mateixa seria  plenament digna, guanya en tots els sentits posada en bones mans. Així, el trasplantament del coreà Kim Jee-Woon no resulta gens traumàtic i li permet d’explotar la seva potència visual de manera lluminosa i espectacular. Tot i veure capada la seva demostrada capacitat de trenar històries intenses amb personatges ambigus, s’acosta agradablement al territori d’El Bo, el Dolent i l’Estrany, una zona on absolutament tots els implicats s’ho poden passar teta. Sobretot l’espectador.

No Comments

Post a Comment