web analytics
 

The Ward

4

Com es suggereix molt encertadament durant els títols de crèdit (més probablement, lo millor d’aquesta pel·lícula), les històries que tenen per escenari una institució mental solen ser prou engrescadores. Entre els personatges, els usuaris seran necessàriament excèntrics i, els metges que els atenen, lluny d’entendre i solucionar el delicat problema dels seus pacients, utilitzaran tècniques i enginys que són una font continua de macabra diversió cinemàtica, començant per l’electricitat aplicada en abundància directament sobre la fossa temporal (One Flew Over the Cuckoo’s Nest), la trepanació, o la sempre eficaç lobotomia (Sucker Punch), molt recomanable per amics i familiars molestos.

The Ward, però, no deixa de ser una pobre revisió del subgènere, que introdueix, a més, un fantasma amb ínfules de zombie rabiós i/o/potser assassí metòdic, brutal, planer i sense gràcia, unes noies boges que no ho són/semblen/potser gens, i un personal d’hospital que brilla per la seva absència (?). Es busca un gir sorprenent cap al final de la cinta que, tot i que un no se l’esperi gaire, ja s’està tan esmorteït per lo carregós de la trama prèvia que ni sorprèn ni complau, sent, a més, poc original en essència (Dedales, Identity).

Com a seguidor expectant, incondicional o no, el mestre del terror, John Carpenter (In the Mouth of Madness, The Thing, Christine), em torna a decebre (Ghosts of Mars). Jo crec que se’ns està fent vell. Molt vell.

2 Comments
  • Pere Tubert

    7 de novembre de 2013 at 15:00 Respon

    Et desafio a un duel. Dos packs de cerveses i Ghosts of Mars.
    Pensa que es comença dient que Ghosts of Mars és una merda i es continua despotricant de Vampires.

  • Paco

    7 de novembre de 2013 at 15:04 Respon

    Jejeje… amb dos packs de birres pel mig potser m’ho rumio i tot!

Post a Comment