web analytics
 

White Dog

7

Tant l’amor com l’odi són potents sentiments que comparteixen, en la seva oposició formal, característiques prou comunes. Ambdós poden, per exemple, omplir la vida de qui els sent i pateix en tota la seva plenitud, donant-t’hi una raó de ser, existir i lluitar, i obnubilant sovint tota la resta. Passa llavors que, quan la diana d’aquests sentiments se sostrau abruptament, queda, doncs, la buidor més absoluta, capaç d’avocar a la bogeria i el suïcidi.

Ho veiem tot sovint entre els humans, als successos. Se n’ha parlat milers de vegades al cine, a la literatura. White Dog representa aquest fenomen agafant cos i forma a un enorme pastor alemany blanc, un gos d’atac ensinistrat per odiar i matar negres al que la seva propietària actual vol treure aquesta obsessió malaltissa.

Tot i que la pel·lícula triga una miqueta en fer peu, la tensió acaba per absorbir l’espectador en una excel·lent recta final. Gràcies a la banda sonora (al principi, un xic discordant), l’actuació d’aquest brutal gos blanc (ara ovelleta inofensiva, ara temible monstre d’esmolades dents) i el seu domador (el negre que també es capfica en treure-li l’obsessió homicida, més com un repte personal i una fita en si mateixa contra el racisme), quan el metratge agafa embranzida, la diversió està assegurada. I una pregunta roman, flotant incòmode a la sala…

No Comments

Post a Comment