web analytics
 

Yip Man

7

Quan el meu germà i jo érem petits, el dinar a casa dels avis acabava, tarda sí, tarda també, davant la tele, mirant una d’aquelles entranyables pel·lícules on en Bud Spencer i en Terence Hill (“el gordo y el flacode tota la vida, amb permís d’en Laurel i en Hardy) repartien hòsties a tort i a dret. Avi i nets saltàvem generacions de distància per gaudir plegats de gent barallant-se abundant i alegrement. Violència gratuïta. Violència blanca, sí, amb la mà oberta i sense vermella sang esquitxant arreu. Però violència, al cap i a la fi.

Yip Man recorda el format i l’esperit d’aquelles produccions americanes dels 70, 80 i principis dels 90’s. Històries innòcues, alegres i ingènues, optimistes com un compte de fades. Pel·lícules i sèries (The A-Team, MacGyver, Walker: Texas Ranger) on el bo era molt bo i, millor que els dolents, sempre guanyava. On els que feien el mal acabaven rebent. On s’impartia una forma de justícia inequívoca, bàsica, simple i brutal. Correctora en essència. Flasca i flasca!! Un parell de faves ben donades i avall. Aquell ja no hi tornava… Aaash! Tan de bo fos tan fàcil, oi?

La història del Yip Man està ambientada a finals dels 30’s i principis dels 40’s, durant la Guerra del Pacífic, quan els japonesos conqueriren part de la Xina. Entre els xinesos, aquest mestre de Kung Fu repartia llenya a base de bé. Entre els xinesos primer i els japonesos desprès, cosa que, molt probablement, tenia llavors més delicte. No crec pas que el crack aquest hagués arribat gaire lluny, si els fets s’haguessin desenvolupat com explica la pel·lícula, sobretot a l’hora d’atonyinar japonesos. Però, eh, què collons, li recomanaré a l’avi! I a vosaltres tambè!

No Comments

Post a Comment